viernes, 4 de abril de 2008

LAWRENCE DE ARABIA

Titulo original: Lawrence of Arabia
Dirección: David Lean
Guión:
Robert Bolt, Michael Wilson y T.E. Lawrence
Fotografía: Freddie Young

Música: Maurice Jarre
Montaje: Anne V. Coates
Producción: Robert A. Harris y Sam Spiegel
Reparto: Peter O'Toole (T.E. Lawrence), Alec Guinness(Príncipe Faisal), Anthony Quinn (Auda abu Tayi), Omar Sharif (Sherif Ali), Jack Hawkins (General Allenby), Anthony Quayle (Coronel Brighton), Claude Rains (Mr. Dryden), Arthur Kennedy (Jackson Bentley), José Ferrer (Oficial turco).
Crítica: 7 Oscar (película, director, fotografía color, dirección artística color, sonido, banda sonora original, montaje). 11 Nomaciones
País: Reino Unido
Año: 1962
Genero: Aventuras /Drama
Duración: 217 minutos


Con motivo del centenario del nacimiento del celebre director británico David Lean (1908-1991) que tuvo lugar el pasado 25 de marzo, me dispongo a comentar, más que aspirar a estar a la altura de hacer una verdadera critica de una de sus obras maestras más reconocidas, la película Lawrence de Arabia (1962).

Las historias de David Lean, guiadas por la épica y la grandilocuencia, iban a contracorriente en una época en la que el cine se encontraba persuadido por las vanguardias de la nouvelle vague (1958-1965) y demás nuevos cines europeos. El británico apostó por la claridad expositiva y por la espectacularidad y con ello conquistó la gran pantalla con obras como El puente sobre el Río Kwai (1957) y Doctor Zhivago (1965), entre otras.

Lawrence de Arabia narra la historia de Thomas Edward Lawrence, un inteligente y un tanto excéntrico, oficial británico destinado en la zona del Próximo Oriente, concretamente en el Cairo (Egipto), durante la Primera Guerra Mundial.

La película se basa, principalmente, en la obra autobiográfica de T.E. Lawrence, titulada “Los siete pilares de la sabiduría”. El film se inicia con la muerte del protagonista y seguidamente, mediante un flash-back, la acción se sitúa unos años antes en el Cairo cuando se le encomienda entrar en contacto con el Príncipe Faisal de la Meca y valorar si los aliados pueden contar con el pueblo árabe en su causa contra los turcos.

El desarrollo de la historia tiene como fondo la Rebelión árabe contra la dominación turca de Oriente medio durante el final de la Primera Guerra Mundial. En esta hazaña, Lawrence, vestido con ropas nativas y un carácter sublime, consigue ganar-se la confianza de los árabes y consagrarse como el líder de la rebelión.

El film es un biopic (del
inglés Biografic Picture) en el que el director, Lean, logra entremezclar perfectamente la figura del héroe, Lawrence, con la causa árabe. Lawrence es ante todo un documento épico en la epopeya que Lean configura en medio del desierto. Lean presenta a un Lawrence arrastrado por la vorágine de los acontecimientos, a los que se adapta dando lugar a un carácter genuino y sorprendente. La descripción del personaje de Lawrence esta fuertemente marcado por una carga patética que aprovecha una expresividad propiamente británica. La contención emocional del protagonista se articula magistralmente con los acordes musicales, haciendo coincidir al unísono el clímax contenido con la mítica y espectacular banda sonora, creando así una explosión retórica colosal.

El carácter de Lawrence es desigual, poliédrico, incluso esquizofrénico. Con esta falta de uniformidad Lean humaniza el protagonista y la historia en general poniéndola al servicio de la gran pantalla. Por otra parte, Lean consigue de forma sobresaliente con personajes como Auda abu Tayi (Anthony Quinn) y el Sherif Ali (Omar Sharif), personificar la visceralidad tribal árabe supeditada a las leyes del desierto.

Lean consigue a través del uso de recursos narrativos hipnotizar al espectador, sobretodo a lo que se refiere a las emociones y al mundo interior de los personajes. Un ejemplo muy interesante es la intensidad con la que trabaja el aspecto de la mirada en los planos más cerrados. La mirada de Lawrence se presenta en numerosas escenas perdida tanto en la inmensidad del desierto como en su universo interior, que en algunos momentos evoca la locura despertando la inquietud y la curiosidad del espectador. Esa mirada profunda concede a Lawrence un carácter épico, le otorga una superioridad espiritual mesiánica. Lean utiliza este elemento para dibujar una mente torturada, que lucha contra el destino de los hombres, y atormentada por el peso de su condición heroica. Lawrence es consciente de que se encuentra entre dos mundos opuestos, condenados a no entenderse jamás. La disyuntiva y las dudas agravan aún más sus demonios interiores.

Después de la invasión de Damasco por parte de la Rebelión árabe, Lawrence regresa avergonzado a Inglaterra al tomar conciencia de la verdadera consecuencia de la rebelión, que en vez de la libertad del pueblo árabe supone la dominación de este por parte de Inglaterra y de Francia por el tratado de Sykes-Picot.

Lean consigue una introspección espectacular con el personaje de Lawrence que genera un efecto catártico en el espectador, lo que le otorga a la película el beneficio de la duda de si se trata de una película de acción, de drama, o de tesis. En cualquier caso, Lawrence de Arabia se consagró como una de las cumbres del cine de gran espectáculo que aún hoy constituye un referente modélico de creación cinematográfica.

Llamada perdida

El pasado miércoles fui ha ver “Llamada perdida” pero, me dejó con mal sabor de boca. La verdad es que es entretenida pero estoy ya un poco harta de la continua explotación de este tipo de películas donde los teléfonos anuncian tu propia muerte. Desde “The Ring” parece que el cine de terror no pueda ir más allá de estos remakes japoneses. Es cierto que cuando apareció “The Ring” causó gran sensación entre el público, era una película que consiguió que el espectador se llevara el miedo a casa. Integraba a los espectadores haciéndoles ver el video maldito que después de 7 días hacia morir a quienes lo veían. Una película que me gusto mucho no solo por la originalidad sino por el hecho de acercar el miedo a la gente corriente. El terror dejaba de localizarse en grandes mansiones y pasaba a estar en cualquier lugar (en una casita de campamentos, en un apartamento…).




Título original: One missed call
Año: 2008
Duración: 87 min.
Nacionalidad: EE.UU., Japón, Reino Unido
Género: Terror-Intriga

El origen de "One Missed Call" deriva de la novela "Chakushin Ari" del famoso escritor japonés Yasushi Akimoto. La novela fue llevada por primera vez al cine por el director japonés Takashi Miike en 2003. Apenas ha pasado un año desde el estreno del thriller asiático “Llamada perdida" (One missed call) los americanos ya han puesto sus redes en ella para realizar un nuevo remake, esta vez bajo la dirección de Eric Valette, director de “Maléfique”.

El argumento es simple, los jóvenes protagonistas reciben un mensaje en el móvil en el que aparece una llamada perdida que fecha en una hora y en un día futuros. Al escuchar el mensaje de voz oyen su propia muerte. Lo que viene a continuación es predecible al 100% . Curiosamente los personajes mueren en el día y hora exactos en el que fechaba el mensaje de: Tienes una llamada perdida. Por si aún algún espectador despistadillo que, después de los numerosos planos detalles a relojes, aún no se había percatado de que iban a morir, entonces los personajes dicen la frase que estaba en su buzón de voz y algo terrible les ocurre y mueren. La espectacularidad de las muertes es innegable y no hay ninguna igual (mano que absorbe a una joven al estanco de su casa, chica arrastrada puente abajo y atropellada por un tren, detective muerto con una flecha al mirar por la mirilla de la puerta, chico atravesado por un hierro en una explosión..) Algunas muertes recuerdan al estilo de “Destino final”, pero los efectos especiales no son tan buenos, el momento “Nenuco endemoniado con el teléfono móvil en la mano” personalmente me dio risa en vez de miedo (los que habéis visto el film sabréis de que hablo). Indiscutiblemente, el mayor acierto en el film es la melodía del móvil, es imposible salir de la sala del cine sin tararearla. Una melodía que consigue presagiar el peligro.
Para poder resolver estas muertes Beth (la actriz, Shannyn Sossamon) acude a la policía para pedir ayuda y informarles de las llamadas que recibieron todas las víctimas antes de morir. Pero en la comisaría nadie le hace caso…excepto el detective Jack Andrews (Ed Burns) porque su hermana murió en las mismas circunstancias. Así pues deciden tratar de averiguar cuál fue la primera de las llamadas perdidas. Toda la trama sobre como intentan descubrir el origen de las muertes es interesante y consigue despertar la curiosidad del espectador.

Las claves del misterio son: Un incendio en un hospital y una niña que se ha quedado huérfana después de que su madre y su hermana murieran en ese incendio. Inicialmente, todo parece indicar que la causante de las llamadas es el espíritu de la malvada madre de la niña. Acabaremos descubriendo que la madre solo quiere proteger a las posibles víctimas y que la verdadera asesina es su hija mayor muerta en el mismo incendio.

Cuando la película empieza a avanzar y el público medio entiende el porque de esas muertes…suena otra vez la famosa musiquita del móvil…y aparecen las letras de los créditos. Así que aquí estamos, a la expectativa de una segunda parte para esclarecer los hechos. Siento desvelar el final a aquellos que no habéis visto la película pero me veía en el deber de no engañaros como me pasó a mí. Después de casi hora y media de película tendremos que esperar un año o quizás menos para ver como termina, pero por si acaso esto se convierte en una saga tipo “Se lo que hiciste el último verano” o “La maldición”, yo antes de pagar mi butaca en el cine esperaré a que alguien me cuente si se resuelve por fin el misterio o tengo que esperar a la “Octava llamada perdida”.
Finalmente como amante de las películas de terror, me gustaría pedir un poquito de renovación. “Llamada perdida” es una película predecible en casi todo momento. Teléfonos móviles que anuncian tu muerte, espíritus de niñas que matan, un joven y atractivo detective que ayuda a la protagonista a desentrañar la trama…y ¡sorpresa! Una protagonista con una niñez traumática.
Ya sabemos que la cultura nipona nos esta haciendo recaudar fondos, pero ¿y si probamos con otra cosa? ¿Quizás también recaude fondos no? Porque creo que la gente ya empieza a aburrir este tipo de films.



Aquí os dejo el trailer de “Llamada perdida”, un trailer que promete mucho más de lo que es en realidad la película. Pocos sustos y misterio inresuelto.




*Sabina*

TIM BURTON I JOHNNY DEEP TORNEN A TREBALLAR AMB TISORES




  • TITOL ORIGINAL Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street
  • ANY 2007
  • DURADA 117 min.
  • PAÍS EUA
  • DIRECTOR Tim Burton
  • GUIÓN John Logan (Obra: Stephen Sondheim, Christopher Bond, Hugh Wheeler)
  • MÚSICA Stephen Sondheim
  • FOTOGRAFÍA Dariusz Wolski
  • REPARTIMENT Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Sacha Baron Cohen, Alan Rickman, Timothy Spall
  • PRODUCTORA DreamWorks Pictures / Warner Bros. Pictures

Ja fa molts anys que Tim Burton i Johnny Deep treballen junts, el primer cop va ser a Eduardo Manostijeras, encarregada de mostrar al públic el gran equip que formaven aquest magnífic duet, deixant clar que Burton era el director amb més imaginació de la industria cinematogràfica i Deep un jove actor que arribaria molt lluny.
I així la gran connexió entre aquets dos personatges, considerats per alguns “extranys” però a la vegada “genis”, ha anat creixent, i ens ha donat veritables joies del cinema com Sleepy Hollow, Ed Wood o Eduardo Manostijeras.

En aquest últim film es tornen a unir per donar vida a la historia de Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street. Aquesta nova producció basada en la llegenda del segle XIX i en el famós musical de Broadway, relata l’historia de l’anglès Benjamin Barker, que darrere l’ofici de barber i sota el nom de Sweeney Todd, és un assassí en sèrie que s’amaga per cometre els més sagnants crims en una apagada i gris ciutat de Londres, amb la finalitat d’aconseguir la venjança contra aquells, que en un passat, el van empresonar injustament robant-li la seva “preciosa i angelical” esposa i la seva filla acabada de néixer. Sweeney Todd només es capaç de fixar-se en la venjança, la qual és plenament realitzada talls de navalla i brots de sang gelatinosa, deixant de banda tot el que l’envolta.

Tot i la gran recreació visual creada per Burton, una excel·lent fotografia que mostra, una vegada més, les típiques imatges de tenebra d’aquest magnífic director i la notable interpretació dels actors, el film deixa molt a desitjar. I es que realment aquest gran director està perdent aquella força que el caracteritzava en les seves primeres pel·lícules, Burton es limita a mostrar els fets que transcorren en una història totalment plana, recarregada d’escenes musicals que avorreixen per moments i un Johnny Deep que interpreta a un barber que comença essent un home amargat, continua essent un home amargat y acaba essent un home amargat.


Tot i que personalment no m’ha desagradat, penso que si algú havia de dirigir aquest film havia de ser Tim Burton, i que l’estètica gòtica és realment fidel a les característiques de les anteriors, he de dir que el guió no transmet absolutament res a l’espectador, no crea una reflexió interna ni juga amb l’emoció del públic com va fer amb Big Fish per exemple. La fidelitat de Burton a la història real pot ser-ne un dels motius principals, però encara així queda molt lluny del seu millor cine. En línies general podríem afirmar que Sweeney Todd és una bona pel·lícula, una bona recomanació per entretenir al gran públic, però no als amants i seguidors de les obres de Burton. Deixant de banda tots els seus premis i nominacions, a les excel·lents crítiques que ha rebut per part de la premsa i a la sisena col·laboració entre Deep i Burton que fa que contingui tots els ingredients per convertir-se en un nou clàssic, hi ha alguna cosa que no acaba de quallar, fet que podríem atribuir a les gairebé dues hores de durada i al guió. Un guió, que com ja he dit, resulta totalment pla i amb un final previsible i precipitat.

En quant a la banda sonora he trobat a faltar moltíssim al gran Danny Elfman, compositor de moltes de les obres de Burton, la música del qual destaca per si sola, compenetrant a la perfecció les màgiques escenes del director i fent que resultin realment fascinants.

La interpretació musical dels actors principals, no professionals en aquest gènere però notablement aconseguida, es veu reforçada per les increïbles veus dels secundaris, com és el cas de Jayne Wisener (Johanna) o Edward Sanders (Toby).

Per acabar, el millor d’aquest film és, sense dubte, l’excepcional i peculiar capacitat visual de Burton. El contrast del vermell de la sang sobre la grisor dels personatges atrapats en un món fosc, un món que sembla haver-se apagat després la traïció del jutge Turpin a Benjamin Barker. De la fosca ironia de l’escena dels assassinats del barber a ritme d’una dolça melodia, o el fet de que la carn dels rics serveixi per alimentar als pobres, etc. Remarcar també el magistral pla final dels dos amants units per la pròpia sang, que fa que aquest nou film de Burton sigui una bona obra, un musical violent i salvatge, pausat a nivell extern però que mostra constantment aquesta dualitat entre la bellesa i lo macabre d’una manera impecable.

Aida


Eurovisión Friki

Un año más, se acerca el festival de Eurovisión, y este año lo hace levantando una gran polvareda. En su afán por reavivar el interés del público, TVE unió fuerzas con Myspace para que todo el que lo deseara pudiera presentar su candidatura por Internet o votar a su favorito, que resultó ser Rodolfo Chikilicuatre. Este año no es que nos represente un friki, sino que lo hace un actor interpretando a un friki. Y nadie puede dudar de que la gente así lo ha querido, al menos los muchos que le han votado. Por supuesto, muchos tertulianos, periodistas y también ciudadanos han manifestado su desacuerdo, pero lo que no se puede cuestionar es que el late night Buenafuente les ha marcado un gol a la televisión pública y al resto de cadenas. Enciendes el televisor y da igual que pongan el programa de Ana Rosa que el documental de la dos, que seguro que aparece Rodolfo, como mínimo en forma de politono para descargar.

Antes de valorar esta voluntad popular de que vaya Rodolfo que indigna y maravilla por igual, hay que tener presente que las votaciones han tenido lugar en Myspace.com, un portal de Internet, por lo que probablemente los votantes hayan sido en su mayoría internautas jóvenes. Dudo que si hubieran llamado a la residencia de ancianos de mi pueblo una sola persona hubiese votado por el. Desde luego, si querían que Eurovisión volviera a estar en boca de todos tras el bajón de los últimos años, lo han conseguido.

El sector más molestado por la noticia es el de los seguidores acérrimos del festival. Muchos han cancelado sus pasajes de avión para Belgrado y sus reservas de hotel. Se trata de gente que acude todos los años a eurovisión a animar a los representantes españoles y vivir desde dentro esta fiesta televisiva. Me pregunto quién es el friki…Al fin y al cabo Rodolfo es un personaje inventado.

Pero Rodolfo no va a ser la única propuesta de este estilo. Otros países se han unido al carro del humor y envían artistas de lo más extravagantes. Irlanda, que ha tenido una trayectoria bastante conservadora en el festival, nos sorprende con Dustin The Turkey y su tema “ Eurovision douze points” ,con una original puesta en escena. Digno de echarle un ojo…


Los belgas Ishtar ofrecen una propuesta que podríamos definir como una modernización de Heidi, sin ánimo de ofender. Por Bélgica se presentan Pirates of the Sea, que podrían aprovechar la similitud de su estética con el fulminante éxito de la trilogía de Piratas del Caribe para quedar en un buen puesto. Tampoco se puede perder de vista a los estonios Kreisiraadio, con una estética ente Miami Vice y el Dr Maligno. Ojo al volumen del altavoz si decidis verlos.


Pero no acaba aquí la lista de participantes atípicos. Si no, echadle un vistazo al vídeo del representante de Francia, Sebastian Tellier, que se presenta con el tema “Divine”. Y para demostrar que la música no entiende de edades, tenemos a Kraljevi Ulice amp 75 Cents. Los croatas, algo entrados en años, nos deleitarán con un rap. Por su parte, Bosnia pone un punto retroagrestre a esta edición de la mano de Elvir Lakovic, con su look, su cuerpo de baile y, atención, su gallina.

Y no podia dejarme a los finlandeses. Tras el aplastante éxito de los monstruosos Lordi el pasado año con su tema “Hard Rock Hallelujah”, Finlandia apuesta de nuevo por el metal, esta vez de la mano de Terasbetoni, un grupo de heavy metal con una estética vikinga que no mostraron en la gala, pero sí podemos ver en su videoclip.

Con este tema se han alzado con el número uno en las listas de ventas finesas y es que hay que entender que la firme apuesta por el rock que hace Finlandia no tiene nada que ver con la nuestra por el reggaetón. Finlandia es hoy en día el mayor exportador europeo de grupos de metal, y esa realidad social es lo que pretenden mostrar en eurovisión. Grupos como Lordi, que, por cierto, volverán a actuar en nuestro país en un par de meses, están a la orden del día y encabezan gran parte de los eventos rockeros de Europa, Estados Unidos y Latinoamérica. Sin embargo, no estamos acostumbrados a ver bandas de metal, por mucha repercusión que tengan, en un producto tan “mainstreem” como Eurovisión.

Todo esto no viene más que a atestiguar una realidad, y es que Eurovisión no es más que un programa de entretenimiento musical hoy por hoy. Las familias ya no se reúnen a la espera del “Espagne douze points”. El festival nació con la pretensión de crear una conciencia europea, y a estas alturas el objetivo ya está cumplido. Somos más que conscientes de los lazos que nos atan con el resto de países europeos y las relaciones internacionales se han afianzado. No hablo de las políticas, sino de las sociales. Quien más quien menos tiene algún conocido alemán, tíos en Francia y se ha ido de viaje de fin de curso a Italia. Y en la música, esta apertura de fronteras es mucho mayor. Gracias a la democratización de Internet y a portales como Myspace o Youtube, no necesitamos un festival que nos enseñe cómo es la música de aquí o de allá. Por tanto, hay que mirar el festival desde otra perspectiva, la del puro entretenimiento. No es necesario lanzar a nuestros artistas por medio de Eurovisión. Es un escaparate más, como lo son la televisión, Internet o la prensa. Muchos artistas se han catapultado al estrellato a través del certamen, pero la realidad es que nadie se acuerda de la mayoría. Cada día tenemos más artistas internacionales y, en los tiempos que corren, el que gusta, gusta y el que no, pasa al olvido. Da igual si cantas bien o mal, se valoran también muchas otras cosas. Eurovisión pierde su dimensión política para convertirse en un producto televisivo con gran trascendencia por su antigüedad y su ámbito de emisión. Y ahora también, sirve para reirnos un poco de nosotros mismos, sin importarnos lo que puedan pensar los demás. Todos, incluso el mas heavy, ha criticado el reggaeton, pero también ha bailado “La gasolina”, aunque sea por echarse unas risas con los amigos. Rodolfo no es cantante, pero el ckiki chiki refleja una realidad social de la que no podemos avergonzarnos, pues nosotros la creamos. Esto no quiere decir que el reggaeton sea bueno, pero es verdad que tiene gran repercusión, y eso es porque la gente quiere. Si no, sonaría AC/DC en los chiringuitos de la playa.

Dicho esto, no me queda más que desearle suerte al Chiquilicuatre y esperar a que llegue Eurovisión para pasar un buen rato con el sector más estrafalario del festival.

Me gustaría plantear un interrogante a todo aquel que lea esta chapa eurovisiva que os acabo de meter. De todos los artistas españoles actuales, ¿a quién llevaríais a Eurovisión?

Patricia García

Cometas en el cielo

Direcció: Marc Forster.
País: EEUU
Any: 2007.
Durada: 122 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Khalid Abdalla (Amir), Homayoun Ershadi (Baba), Zekiria Ebrahimi (Amir de niño), Ahmad Khan Mahmoodzada (Hassan de niño), Shaun Toub (Rahim Khan), Nabi Tanhua (Ali), Ali Danesh Bakhtyari (Sohrab), Saïd Taghmaoui (Farid), Atossa Leoni (Soraya), Abdul Qadir Farookh (general Taheri).
Guió: David Benioff; basat en la novel·la "Cometas en el cielo" de Khaled Hosseini.
Producció: William Horberg, Walter Parkes, Rebecca Yeldham y Bennett Walsh.
Música: Alberto Iglesias.Fotografia: Roberto Schaefer.Muntatge: Matt Chessé.
Disseny de producció: Carlos Conti.
Vestuari: Frank Fleming.


Les conseqüències de la covardia, la importància de l’amistat, la fidelitat, el penediment, la injustícia social, la cultura i la tradició són molts dels temes que aborda Marc Forster a la seva quarta pel·lícula Cometas en el cielo. El film és una adaptació de la novel·la de l’escriptor afganès-americà Khaled Hosseini publicada l’any 2005. El film ha estat rodat en dari persa, pashtu, urdu, rus i anglès. Aquest fet ha condicionat que no hi haguessin actors coneguts, però això no ha suposat un problema, ja que la interpretació està molt ben aconseguida.

La història gira al voltant de la relació entre dos nens afganesos, Amir i el seu millor amic Hassan, el fill del criat, interpretats per Zeikiria Ebrahimi i Ahmad Khan Mahmoodzada. Desprès de guanyar un concurs de cometes, passió compartida pels dos amics, la traïció d’Amir a Hassan i la invasió soviètica d’Afganistan porta a la separació d’aquests dos personatges. Amir marxa exiliat als Estats Units amb el seu pare i Hassan es queda a Kabul. Vint anys més tard Amir té una nova vida als Estats Units però una trucada d’un vell amic del seu pare el fa tornar al seu país natal, ja que Hassan ha mort i la seva voluntat és que el seu fill visqui amb Amir. En ple regim Talibà Amir s’enfrontarà a nombrosos conflictes per a treure el fill del seu amic del país.

El fet que a través d’uns nens es vegin reflectits problemes i conflictes propis de gent adulta i de la vida quotidiana fa que en moltes ocasions se’t posi la pell de gallina. La pel·lícula ens recorda les brutalitats que passen fora del nostre estimat primer món, que moltes vegades fem veure que no existeixen per evitar sentir-nos malament, i així poder fer la nostra vida tranquil·lament.

La pel·lícula fa un bon retrat psicològic dels personatges. L’estima que es tenen els dos nens i la gran lleialtat de Hassan cap a Amir, la relació d’Amir amb el seu pare són temes molt ben interpretats tant a nivell tècnic com d’interpretació. El film mostra el racisme dins de la pròpia societat civil afganesa, les diferències entre les ètnies pastures i zahanas. Arrel d’aquest odi entre ètnies hi ha la violació de Hassan per tres nois més grans que ell i Amir tot i que n’és testimoni des de lluny no fa res per evitar-ho. L’escena de la violació des del meu punt de vista està molt ben tractada, ja que sense mostrar-nos les coses explícitament Forster aconsegueix que l’espectador ho vegi tot dins del seu cap i experimenti una sensació bastant esgarrifosa. El fet que Amir se senti culpable per no haver fet res per ajudar a Hassan el porta a trair-lo i això fa que se separin, però el sentiment de culpa l’arrossegarà tota la vida. A través d’aquest fet el film mostra que a vegades la vida ens dona segones oportunitats, ho fa quan Amir, ja adult i instal·lat als EUA, torna a Kabul per salvar el fill del seu vell amic dels talibans. D’aquesta manera transmet el sentiment de superació i com fent això intenta perdonar-se a ell mateix pel seu comportament amb Hassan anys enrere, cuidant i criant el seu fill com a propi, ja que dins seu sap que li deu.

El film comença amb Amir de gran, que ha publicat un llibre i que rep una trucada, a partir d’aquesta trucada fa un flashback enrere i ens explica la seva vida quan vivia a Kabul fins a l’exili a EUA que és llavors quan torna al present i continua la història tornant a l’actual Afganistan. Les localitzacions de la pel·lícula van ser gravades a la Xina, concretament a Kashgar un indret semblant al Kabul dels anys 70 i 80. Al llarg de la pel·lícula hi apareixen escenaris realment bonics, però el que crec que augmenta la seva bellesa és la banda sonora (composada per Alberto Iglesisas), ja que ajuda i complementa la narració de la història i en ocasions ubica l’espectador a nivell temporal i espacial. Moltes vegades la música provoca que es magnifiquin les emocions i sensacions. Aquesta combinació i compenetració d’imatge i música per a mi és clau, ja que dona harmonia a la pel·lícula i la transforma en espectacle.

Penso que està especialment ben trobat el simbolisme del tirador, un regal que li fa Amir a Hassan pel seu aniversari i que gracies a la punteria d’aquest Amir i Hassant aconsegueixen fugir d’una baralla, i al final és gràcies a la punteria del fill de Hassan amb el tirador del seu pare que aconsegueixen escapar d’una mort segura. Amb aquest fet mostra que Hassan tot i ser traït per Amir en el passat no ha deixat mai de ser-li lleial.

No s’ha de perdre de vista que al cap i a la fi és un film comercial i tot i que pot semblar una denuncia social, que ho és, s’ha de tenir clar que està pensat per entretenir. Deixant de banda si agrada més o menys, he de dir que per a mi el final és poc versemblant. És cine i al cine agraden els finals feliços, però el fet que Amir i el fill de Hassan aconsegueixin escapar d’un edifici ple de talibans armats per a mi fa que perdi realisme.

La pel·lícula mostra una realitat que no estem acostumats a veure. Relata la quotidianitat del drama d’Orient Mitjà, un tema molt distorsionat i manipulat pels mitjans de comunicació. Això fa que associem Afganistan amb terrorisme islàmic, fam, pobresa, misèria, fanatisme religiós, etc. Aquest film mostra que com a tot arreu no tothom pensa igual i ensenya una visió molt humana. Però no hem d’oblidar que tot i que ens acosta a la història d’Afganistan d’una forma diferent a l’habitual i aparentment més versemblant hem de tenir clar que dóna una visió de les moltes que hi poden haver. La pel·lícula és fidel al llibre però tot i això des del meu punt de vista no mostra el conflicte sencer. Aquesta zona del món és la que ha patit més l’enfrontament entre soviètics i nord-americans. El film només ensenya i fa una mirada crítica a la invasió dels russos i al posterior règim talibà com a conseqüència de la repressió soviètica. Però en cap moment s’hi veu reflectida l’actuació imperialista dels Estats Units dins d’aquest país. Certament l’objectiu de la pel·lícula no és identificar uns bons i uns dolents, sinó el fet que un poble acaba sent dominat per un altre i que això destrossa la vida que hi havia abans que arribessin els invasors. Superficialment és indiferent qui és l’invasor simplement el mal que fa que un poble s’apoderi d’un altre. Però des del meu punt de vista no deixa de ser una visió massa occidental, espolsant-nos una vegada més un problema on hi estem fortament implicats.
Marta Cortina Cervelló

F. Català-Roca i X. Miserachs, dues mirades al territori. Memòries de la Costa Brava





Francesc Català-Roca (Valls, 1922 – Barcelona, 1998) va ser considerat un dels fotògrafs català més importants del s.XX, el qual va guanyar nombrosos premis que ho constataven. Va ser reporter fotogràfic de revistes com Destino, Revista, Gaceta Ilustrada o La Vanguardia; i també va realitzar fotografies per a cartells i fins i tot cinema documental, com La Sagrada Familia Piedras vivas (1952), actualment desaparegut.
Les seves fotografies es caracteritzen pel tractament i representació humana, amb un punt de vista social.

Xavier Miserachs (Barcelona, 1937 – 1998) va iniciar la carrera de medicina que abandonà cinc anys més tard per dedicar-se plenament a la fotografia. Va publicar Barcelona, Blanc i negre (1964) i Costa Brava show (1966) i va il·lustrar llibres d’art i literaris. Fou corresponsal de l’ Actualidad Española, La Gaceta Ilustrada, La Vanguardia, Interviú i Triunfo. La seva activitat es va extendre més enllà, sent director de fotografia en dos films dirigits, respectivament, per Enric Vila Matas i Emma Cohen; i dirigint i produint una curtmetratge mut, AMÉN.
Aquests dos fotògrafs, nascuts en etapes diferents però molt properes (15 anys de diferència), van viure moments històrics comuns que van marcar la manera de copsar el món a través de les seves respectives càmeres.
Aquests dos artistes, de caràcter i mirades diferents, s’han pogut aplegar en una mateixa exposició gràcies a la similitud en el tractament humà de les fotografies i el fet de compartir l’escenari de la Costa Brava a F. Català-Roca i X. Miserachs, dues mirades al territori. Memòries de la Costa Brava, que té lloc al Centre d’Art Contemporani La Sala, de Vilanova i la Geltrú.

Una selecció de 60 fotografies permeten veure, des dels ulls dels documentalistes, la relació de l’home amb la terra, una terra pròxima que no sempre tenim en compte la bellesa que amaga i que tant Miserachs com Català-Roca ens intenta mostrar. Tot i que el que podem veure actualment és molt diferent del que plasmaven les fotografies dels dos fotògrafs, a causa del malgastament i la presència de la mà de l’home, la convivència entre els habitants en relació amb l’entorn no es deu allunyar massa del que fotografiaven els dos artistes.

Miserachs i Català-Roca ens mostren un mateix temps històric dins d’un espai natural. Com diu la comissària de l’exposició, Laura Tarré, “cap dels dos fa simplement paisatge quan fotografia el mar; cap dels dos recull la nostàlgia del temps passat retratant les coses que hauran de desaparèixer”, sinó que ens mostren, simplement, la societat que habita la Costa Brava i en fa ús, i més enllà de la gent d’aquella època, estan retratant l’esperit de l’home mediterrani, molt característic en aquest racó de món, en un entorn on es va perdent cada cop més.

Amb la tria dels motius que decideixen incloure o excloure de la imatge, Miserachs i Català-Roca, ens mostren un punt de vista, on en l’exposició han dividit per temàtiques: el mar, la gent del país i l’allau turístic i la platja; tots amb la Costa Brava com a escenari de les relacions humanes que tenen lloc en el territori.

En cada un dels apartats temàtics, que es titulen Mar de prop, mar de lluny; La pell enfebrada; Gent del país i allau turístic; Estrelles de mar (aquest últim amb fotografies de personatges famosos que visitaven o habitaven la zona, com per exemple, Dalí), es veuen reforçades per frases al·legant la fotografia o la Costa Brava, de Josep Pla, Rosa Regàs i els mateixos Miserachs i Català-Roca.

Aquesta exposició és de les primeres que es fan al Centre d’Art Contemporani La Sala, ja que és una zona reformada fa molt poc a causa de l’incendi que va patir l’antic Teatre Apolo que feia molts anys que estava en desús i precària situació. Penso que ha estat una gran iniciativa la creació d’un centre d’art contemporani a una ciutat com Vilanova, sense massa allau turístic i, per tant, una iniciativa amb consciència de que el lucre no serà elevat, però que els habitants valoraran i apreciaran. També, les activitats de més que han fet entorn de l’exposició (tallers infantils, visites guiades, etc.) són molt positives per apropar a la gent del poble a aquestes activitats culturals, tot i que penso que no es fa prou publicitat per incentivar a la gent a que visiti i participi en les activitats culturals, tant de La Sala, com de la resta que es fan a la vila.

Tot i així, penso que és una mica trist que aquesta iniciativa hagi sortit tant tard, mentre altres ciutats catalanes s’enriquien culturalment amb centres d’art; i alhora que haguem hagut d’esperar que un edifici històric es cremés per poder construir La Sala, ja que l’Ajuntament no ha destinat mai massa diners a fins artístics.

Finalment, m’agradaria destacar, també, l’exposició Instants del primer pis de La Sala. Aquesta segona exposició és un homenatge tant a Català-Roca com a Miserachs per part de fotògrafs vilanovins que s’han inspirat en els artistes, mostrant un entorn que la majoria dels que visitin l’exposició coneixeran: Vilanova i la Geltrú.

Alba Cruells Roger

Per a més informació dels fotògrafs:
http://www.miserachs.com/
http://www.catala-roca.com/

Informació sobre l’exposició:
Centre d’Art Contemporani La Sala
C/Joaquim Mir, 12
08800 Vilanova i la Geltrú
93 816 90 01
lasala@vilanova.cat
http://www.lasalavng.cat/
www.vilanova.cat/cultures

Totes les activitats són gratuïtes.
Per inscripcions o més informació truqueu al 93 814 00 00, de dilluns a divendres de 9 a 15h.
Horaris de La Sala:
De dimarts a dissabte de 18 a 21h.
Dissabtes i diumenges i festius d’11 a 14h.