Direcció: Marc Forster.
País: EEUU
Any: 2007.
Durada: 122 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Khalid Abdalla (Amir), Homayoun Ershadi (Baba), Zekiria Ebrahimi (Amir de niño), Ahmad Khan Mahmoodzada (Hassan de niño), Shaun Toub (Rahim Khan), Nabi Tanhua (Ali), Ali Danesh Bakhtyari (Sohrab), Saïd Taghmaoui (Farid), Atossa Leoni (Soraya), Abdul Qadir Farookh (general Taheri).
Guió: David Benioff; basat en la novel·la "Cometas en el cielo" de Khaled Hosseini.
Producció: William Horberg, Walter Parkes, Rebecca Yeldham y Bennett Walsh.
Música: Alberto Iglesias.Fotografia: Roberto Schaefer.Muntatge: Matt Chessé.
Disseny de producció: Carlos Conti.
Vestuari: Frank Fleming.
Les conseqüències de la covardia, la importància de l’amistat, la fidelitat, el penediment, la injustícia social, la cultura i la tradició són molts dels temes que aborda Marc Forster a la seva quarta pel·lícula Cometas en el cielo. El film és una adaptació de la novel·la de l’escriptor afganès-americà Khaled Hosseini publicada l’any 2005. El film ha estat rodat en dari persa, pashtu, urdu, rus i anglès. Aquest fet ha condicionat que no hi haguessin actors coneguts, però això no ha suposat un problema, ja que la interpretació està molt ben aconseguida.
La història gira al voltant de la relació entre dos nens afganesos, Amir i el seu millor amic Hassan, el fill del criat, interpretats per Zeikiria Ebrahimi i Ahmad Khan Mahmoodzada. Desprès de guanyar un concurs de cometes, passió compartida pels dos amics, la traïció d’Amir a Hassan i la invasió soviètica d’Afganistan porta a la separació d’aquests dos personatges. Amir marxa exiliat als Estats Units amb el seu pare i Hassan es queda a Kabul. Vint anys més tard Amir té una nova vida als Estats Units però una trucada d’un vell amic del seu pare el fa tornar al seu país natal, ja que Hassan ha mort i la seva voluntat és que el seu fill visqui amb Amir. En ple regim Talibà Amir s’enfrontarà a nombrosos conflictes per a treure el fill del seu amic del país.
El fet que a través d’uns nens es vegin reflectits problemes i conflictes propis de gent adulta i de la vida quotidiana fa que en moltes ocasions se’t posi la pell de gallina. La pel·lícula ens recorda les brutalitats que passen fora del nostre estimat primer món, que moltes vegades fem veure que no existeixen per evitar sentir-nos malament, i així poder fer la nostra vida tranquil·lament.
La pel·lícula fa un bon retrat psicològic dels personatges. L’estima que es tenen els dos nens i la gran lleialtat de Hassan cap a Amir, la relació d’Amir amb el seu pare són temes molt ben interpretats tant a nivell tècnic com d’interpretació. El film mostra el racisme dins de la pròpia societat civil afganesa, les diferències entre les ètnies pastures i zahanas. Arrel d’aquest odi entre ètnies hi ha la violació de Hassan per tres nois més grans que ell i Amir tot i que n’és testimoni des de lluny no fa res per evitar-ho. L’escena de la violació des del meu punt de vista està molt ben tractada, ja que sense mostrar-nos les coses explícitament Forster aconsegueix que l’espectador ho vegi tot dins del seu cap i experimenti una sensació bastant esgarrifosa. El fet que Amir se senti culpable per no haver fet res per ajudar a Hassan el porta a trair-lo i això fa que se separin, però el sentiment de culpa l’arrossegarà tota la vida. A través d’aquest fet el film mostra que a vegades la vida ens dona segones oportunitats, ho fa quan Amir, ja adult i instal·lat als EUA, torna a Kabul per salvar el fill del seu vell amic dels talibans. D’aquesta manera transmet el sentiment de superació i com fent això intenta perdonar-se a ell mateix pel seu comportament amb Hassan anys enrere, cuidant i criant el seu fill com a propi, ja que dins seu sap que li deu.
El film comença amb Amir de gran, que ha publicat un llibre i que rep una trucada, a partir d’aquesta trucada fa un flashback enrere i ens explica la seva vida quan vivia a Kabul fins a l’exili a EUA que és llavors quan torna al present i continua la història tornant a l’actual Afganistan. Les localitzacions de la pel·lícula van ser gravades a la Xina, concretament a Kashgar un indret semblant al Kabul dels anys 70 i 80. Al llarg de la pel·lícula hi apareixen escenaris realment bonics, però el que crec que augmenta la seva bellesa és la banda sonora (composada per Alberto Iglesisas), ja que ajuda i complementa la narració de la història i en ocasions ubica l’espectador a nivell temporal i espacial. Moltes vegades la música provoca que es magnifiquin les emocions i sensacions. Aquesta combinació i compenetració d’imatge i música per a mi és clau, ja que dona harmonia a la pel·lícula i la transforma en espectacle.
Penso que està especialment ben trobat el simbolisme del tirador, un regal que li fa Amir a Hassan pel seu aniversari i que gracies a la punteria d’aquest Amir i Hassant aconsegueixen fugir d’una baralla, i al final és gràcies a la punteria del fill de Hassan amb el tirador del seu pare que aconsegueixen escapar d’una mort segura. Amb aquest fet mostra que Hassan tot i ser traït per Amir en el passat no ha deixat mai de ser-li lleial.
No s’ha de perdre de vista que al cap i a la fi és un film comercial i tot i que pot semblar una denuncia social, que ho és, s’ha de tenir clar que està pensat per entretenir. Deixant de banda si agrada més o menys, he de dir que per a mi el final és poc versemblant. És cine i al cine agraden els finals feliços, però el fet que Amir i el fill de Hassan aconsegueixin escapar d’un edifici ple de talibans armats per a mi fa que perdi realisme.
La pel·lícula mostra una realitat que no estem acostumats a veure. Relata la quotidianitat del drama d’Orient Mitjà, un tema molt distorsionat i manipulat pels mitjans de comunicació. Això fa que associem Afganistan amb terrorisme islàmic, fam, pobresa, misèria, fanatisme religiós, etc. Aquest film mostra que com a tot arreu no tothom pensa igual i ensenya una visió molt humana. Però no hem d’oblidar que tot i que ens acosta a la història d’Afganistan d’una forma diferent a l’habitual i aparentment més versemblant hem de tenir clar que dóna una visió de les moltes que hi poden haver. La pel·lícula és fidel al llibre però tot i això des del meu punt de vista no mostra el conflicte sencer. Aquesta zona del món és la que ha patit més l’enfrontament entre soviètics i nord-americans. El film només ensenya i fa una mirada crítica a la invasió dels russos i al posterior règim talibà com a conseqüència de la repressió soviètica. Però en cap moment s’hi veu reflectida l’actuació imperialista dels Estats Units dins d’aquest país. Certament l’objectiu de la pel·lícula no és identificar uns bons i uns dolents, sinó el fet que un poble acaba sent dominat per un altre i que això destrossa la vida que hi havia abans que arribessin els invasors. Superficialment és indiferent qui és l’invasor simplement el mal que fa que un poble s’apoderi d’un altre. Però des del meu punt de vista no deixa de ser una visió massa occidental, espolsant-nos una vegada més un problema on hi estem fortament implicats.
La història gira al voltant de la relació entre dos nens afganesos, Amir i el seu millor amic Hassan, el fill del criat, interpretats per Zeikiria Ebrahimi i Ahmad Khan Mahmoodzada. Desprès de guanyar un concurs de cometes, passió compartida pels dos amics, la traïció d’Amir a Hassan i la invasió soviètica d’Afganistan porta a la separació d’aquests dos personatges. Amir marxa exiliat als Estats Units amb el seu pare i Hassan es queda a Kabul. Vint anys més tard Amir té una nova vida als Estats Units però una trucada d’un vell amic del seu pare el fa tornar al seu país natal, ja que Hassan ha mort i la seva voluntat és que el seu fill visqui amb Amir. En ple regim Talibà Amir s’enfrontarà a nombrosos conflictes per a treure el fill del seu amic del país.
El fet que a través d’uns nens es vegin reflectits problemes i conflictes propis de gent adulta i de la vida quotidiana fa que en moltes ocasions se’t posi la pell de gallina. La pel·lícula ens recorda les brutalitats que passen fora del nostre estimat primer món, que moltes vegades fem veure que no existeixen per evitar sentir-nos malament, i així poder fer la nostra vida tranquil·lament.
La pel·lícula fa un bon retrat psicològic dels personatges. L’estima que es tenen els dos nens i la gran lleialtat de Hassan cap a Amir, la relació d’Amir amb el seu pare són temes molt ben interpretats tant a nivell tècnic com d’interpretació. El film mostra el racisme dins de la pròpia societat civil afganesa, les diferències entre les ètnies pastures i zahanas. Arrel d’aquest odi entre ètnies hi ha la violació de Hassan per tres nois més grans que ell i Amir tot i que n’és testimoni des de lluny no fa res per evitar-ho. L’escena de la violació des del meu punt de vista està molt ben tractada, ja que sense mostrar-nos les coses explícitament Forster aconsegueix que l’espectador ho vegi tot dins del seu cap i experimenti una sensació bastant esgarrifosa. El fet que Amir se senti culpable per no haver fet res per ajudar a Hassan el porta a trair-lo i això fa que se separin, però el sentiment de culpa l’arrossegarà tota la vida. A través d’aquest fet el film mostra que a vegades la vida ens dona segones oportunitats, ho fa quan Amir, ja adult i instal·lat als EUA, torna a Kabul per salvar el fill del seu vell amic dels talibans. D’aquesta manera transmet el sentiment de superació i com fent això intenta perdonar-se a ell mateix pel seu comportament amb Hassan anys enrere, cuidant i criant el seu fill com a propi, ja que dins seu sap que li deu.El film comença amb Amir de gran, que ha publicat un llibre i que rep una trucada, a partir d’aquesta trucada fa un flashback enrere i ens explica la seva vida quan vivia a Kabul fins a l’exili a EUA que és llavors quan torna al present i continua la història tornant a l’actual Afganistan. Les localitzacions de la pel·lícula van ser gravades a la Xina, concretament a Kashgar un indret semblant al Kabul dels anys 70 i 80. Al llarg de la pel·lícula hi apareixen escenaris realment bonics, però el que crec que augmenta la seva bellesa és la banda sonora (composada per Alberto Iglesisas), ja que ajuda i complementa la narració de la història i en ocasions ubica l’espectador a nivell temporal i espacial. Moltes vegades la música provoca que es magnifiquin les emocions i sensacions. Aquesta combinació i compenetració d’imatge i música per a mi és clau, ja que dona harmonia a la pel·lícula i la transforma en espectacle.
Penso que està especialment ben trobat el simbolisme del tirador, un regal que li fa Amir a Hassan pel seu aniversari i que gracies a la punteria d’aquest Amir i Hassant aconsegueixen fugir d’una baralla, i al final és gràcies a la punteria del fill de Hassan amb el tirador del seu pare que aconsegueixen escapar d’una mort segura. Amb aquest fet mostra que Hassan tot i ser traït per Amir en el passat no ha deixat mai de ser-li lleial.
No s’ha de perdre de vista que al cap i a la fi és un film comercial i tot i que pot semblar una denuncia social, que ho és, s’ha de tenir clar que està pensat per entretenir. Deixant de banda si agrada més o menys, he de dir que per a mi el final és poc versemblant. És cine i al cine agraden els finals feliços, però el fet que Amir i el fill de Hassan aconsegueixin escapar d’un edifici ple de talibans armats per a mi fa que perdi realisme.
La pel·lícula mostra una realitat que no estem acostumats a veure. Relata la quotidianitat del drama d’Orient Mitjà, un tema molt distorsionat i manipulat pels mitjans de comunicació. Això fa que associem Afganistan amb terrorisme islàmic, fam, pobresa, misèria, fanatisme religiós, etc. Aquest film mostra que com a tot arreu no tothom pensa igual i ensenya una visió molt humana. Però no hem d’oblidar que tot i que ens acosta a la història d’Afganistan d’una forma diferent a l’habitual i aparentment més versemblant hem de tenir clar que dóna una visió de les moltes que hi poden haver. La pel·lícula és fidel al llibre però tot i això des del meu punt de vista no mostra el conflicte sencer. Aquesta zona del món és la que ha patit més l’enfrontament entre soviètics i nord-americans. El film només ensenya i fa una mirada crítica a la invasió dels russos i al posterior règim talibà com a conseqüència de la repressió soviètica. Però en cap moment s’hi veu reflectida l’actuació imperialista dels Estats Units dins d’aquest país. Certament l’objectiu de la pel·lícula no és identificar uns bons i uns dolents, sinó el fet que un poble acaba sent dominat per un altre i que això destrossa la vida que hi havia abans que arribessin els invasors. Superficialment és indiferent qui és l’invasor simplement el mal que fa que un poble s’apoderi d’un altre. Però des del meu punt de vista no deixa de ser una visió massa occidental, espolsant-nos una vegada més un problema on hi estem fortament implicats.
Marta Cortina Cervelló
No hay comentarios:
Publicar un comentario