lunes, 19 de mayo de 2008

Ha llegado la carnicería!!

Los Carniceros del Norte es una banda más que recomendable para los amantes del punk, siniestro y similares, y del cine de terror, y también para todo zombi con sentido del humor. A punto de sacar su Segundo Acto y entre concierto y concierto, los Carniceros han sacado un rato para contestar a mis preguntas tanto de cine como de sus proyectos musicales con mucho humor. ¡¡Gracias chicos!!


Os dejo un par de links altamente interesantes sobre ellos por si os interesa echarle un ojo a la carnicería

www.myspace.com/loscarnicerosdelnorte

http://loscarnicerosdelnorte.blogspot.com/


Supongo que esta pregunta os la habrán hecho unas cuantas veces… ¿De dónde surge la idea de formar Los Carniceros del Norte?

Somos viejos superantihéroes conocidos y en una reunión casual en el interior de una cámara frigorífica, decidimos unir fuerzas para homenajear a nuestro cine favorito, finales del 2006.


Además de esta banda, estáis involucrados en otros proyectos ¿No os resulta difícil compaginar todo?

No, cada cosa tiene su etapa y dejando que todo lleve su curso no nos supone ningún esfuerzo extra, al contrario, es una buena terapia.


En vuestro primer trabajo encontramos canciones dedicadas a films imprescindibles para los amantes del género. ¿Si tuvierais que elegir, con cuales os quedaríais?

Txarly: El resplandor

Nando: Nosferatu

Hugo: La noche de los muertos vivientes


¿Cuáles son vuestros directores favoritos?

Stanley Kubrick, Dios y El Diablo.


¿Creéis que música y cine van unidos?

El cine necesita mas a la música que al revés, pero también es verdad que el cine siempre ha sido gran fuente de inspiración para composiciones musicales.


Acabáis de estrenar vuestro segundo trabajo “Segundo Acto” con el sello Working Class Records, que si no estoy mal informada saldrá al la venta a finales de este mes. ¿Cómo es este segundo disco? He podido escuchar algo a través de vuestro Myspace y pinta muy bien!

Realmente estamos en proceso de creación, dando forma al monstruo, despedazando cadáveres, cosiendo trozos de carne y vamos mostrando el producto según va saliendo de nuestra carniceria. La publicación con Working Class será bajo el titulo 13 cuchilladas – 2º acto y contendrá la demo 13 cuchilladas casi al completo mas los nuevos temas del 2º acto, en el que seguimos homenajeando a nuestro cine y a la vez rendimos tributo a unas cuantas bandas que nos han emocionado a lo largo de nuestra existencia.


Seguís con vuestro homenaje al cine de terror en este Segundo Acto.¿En qué películas se basan vuestros nuevos temas?

Serán 8 películas: Psicosis, El hombre de los rayos X en los ojos, La momia,

El exorcista, La novia de Frankestein, Plan 9 del espacio exterior, Mundo salvaje mundo caníbal y El fantasma de la opera.


¿Qué esperáis conseguir con este segundo trabajo?

Seguir alimentando a nuestros queridos zombis hambrientos de carne fresca, que se Reparten por todos los rincones del planeta y tienen en nosotros un buen centro de alimentación.


Con dos discos conceptuales nadie puede dudar que os apasiona el cine de terror, diría más bien el cine clásico de terror ¿Qué pensáis de los derroteros que está tomando el género estos últimos años?

Desde luego siempre hay cosas interesantísimas y todas las épocas tienen grandes

Obras, quizás lo difícil hoy en día es encontrar lo que buscas entre tanta sobredosis de información y contaminación global. Los clásicos tuvieron sus ventajas al ser pioneros y convertirse en inmortales, seguramente hoy se están realizando obras que se convertirían en clásicas si pudieran tener la repercusión de antaño y sin embargo pasaran casi inadvertidas salvo para un grupo de iniciados, y es en esos grupos donde nos gusta mover nuestros cuchillos.


¿Qué es lo que tiene el terror clásico que no tiene el de hoy?

Romanticismo. Estudiar y retratar la cara del monstruo desde el lado mas profundo y humano, buscando en la bestia nuestro propio yo y comprendiendo que el autentico terror esta en la sociedad que margina y condena al diferente. Poco han cambiado las cosas en este terreno y esa atemporalidad es lo que convierte a una obra en clásico.


Todas las películas que habéis escogido para homenajear son extranjeras ¿Qué pensáis del cine de terror español? Hay muchos realizadores underground que a penas tienen repercusión ¿A qué pensáis que se debe?

Hoy en día el cine es un gran negocio y solo las grandes empresas pueden colocar sus productos en las salas, el resto se ven relegados a foros mas reducidos. Aun así cuando una película tiene algo especial no importa que no tenga promo profesional, el boca a boca funciona y se convierte en culto que en todos los casos (excepto lo económico) es más interesante.


Habéis estado tocando en diferentes partes de la geografía española y en eventos como la Spooky Walk. Supongo que os habréis encontrado con gente diferente tanto en gustos musicales como cinematográficos. Muchos músicos han rendido tributo al cine en sus discos, como Rob Zombie por citar el primero que me viene a la cabeza. ¿Qué creéis que ofrecéis que no ofrece ningún otro grupo?

Nada, no intentamos ser mas originales que nadie, hemos tocado desde en locales de mala muerte con los zombis mas canallas y salvajes como publico hasta en cines dentro de festivales donde un publico cómodamente sentado observa bastante alucinado lo que esta pasando en la sala, que es exactamente lo mismo que en el tugurio de los salvajes, tres humanoides desbocados dan rienda suelta a sus emociones y utilizan la música para liberar tensiones.


¿Cómo ha sido la acogida del público?

Los seres vivos reaccionan ante estímulos, si el espectáculo que contemplan es energía en estado puro la respuesta no se hace esperar.. . Baile, locura, gritos … uuuaahhhh ..


Ahora dais el salto a Europa ¿Qué expectativas tenéis?

Ninguna, Ya visitamos Praga en Octubre del 2007 y fue una experiencia inolvidable, reunión de cientos de Freaks en una de las ciudades mas bellas del planeta,

Acabamos de llegar de Leipzing y Berlin que es la ciudad mas libre de la vieja Europa,

Expectativas? Vivirlo ya es cumplir con creces todas las que teníamos.


Vuestro primer disco se puede descargar gratis en Internet. Además, todos tenéis vuestro Myspace y también tenéis un blog. Siempre hay mucha polémica en torno a las descargas de música y los pros y contras de la red. ¿Os ha beneficiado vuestra presencia en Internet?

Toda nuestra difusión hasta el momento ha sido a través de Internet y los directos. Creamos con la necesidad de liberar y mostrar, para eso Internet es el medio perfecto.

Nuestra subsistencia gastronómica no depende de esta carnicería con lo que no podemos ser objetivos con el problema de las descargas, desde luego antes de que nos pirateen preferimos regalarlo, nos autopirateamos, el problema es que en vez de piratas habría que haberles llamado de otra forma.. por ejemplo.. fascistas o algún otro termino que no lo haría atractivo, al fin y al cabo todos hemos soñado alguna vez con ser piratas.


¿Habrá un Tercer Acto?

No, si acaso y haciendo ciencia ficción habrá un “the end” para completar obra y cerrar puerta, este proyecto no nació para vivir eternamente …


¿Queréis añadir algo más?

Queridos monstruos, traficamos con pesadillas así que si algún día estamos cerca,

Venid a bailar como bestias GU GU GABBA


Si después de leer esto no tenéis ganas de echarle un vistazo a su Myspace, es que necesitais una buena inyección de frikismo ;)

Patricia García

viernes, 9 de mayo de 2008

Festival REC 2008

Un any més el festival REC va omplir la ciutat de Tarragona de petits tresors pels amants del cinema, la setmana del 22 al 27 d’abril vam poder assistir a diferents actes que ja són tot un mític punt de trobada entre professionals, estudiants i aficionats. El dissabte dia 19 el festival va inaugurar la seva VIII edició amb la presència de Juan Luís Buñuel, que va ser l’encarregat de donar el tret de sortida amb la presentació de la seva exposició Amigos, rodajes y algún disparate. Més tard es va projectar el curtmetratge FEST, rodat a Tarragona sota la direcció del tarragoní José Luís Montesinos, i el film Tropa de Elite, dirigit per José Padilha, guanyador de l’Òs d’Or de la Berlinale 2008, un retrat de la corrupció i la violència policial a les faveles de Rio de Janeiro.

El REC aposta pels nous formats audiovisuals, els digitals. El cinema avança directament cap a l’alta definició i els formats més accessibles i instantanis, amb suports com els telèfons mòbils o Internet. A partir del dimarts 22 es va obrir el cicle de conferències que aquest any, sota el nom Audiovisual & Digital, tractaven sobre la influència digital en l’audiovisual actual. El seminari va fer una aproximació a la realitat actual en aspectes com el cinema, la publicitat, la producció o la distribució de continguts. Aquesta edició vam poder comptar amb la presència de diferents professionals del sector audiovisual, que van exposar les seves teories i van encetar diferents debats amb el públic assistent.

El primer seminari vam comptar amb la presència de José Luis de Vicente, un dels reposables d’Art Futura, periodista i comissari especialitzat en cultura digital, art i tecnologia, que entre d’altres coses va fer esment a l’acceleració de la tecnologia en els últims quatre anys, fins al punt de que qualsevol telèfon mòbil ja incorpora una càmera de vídeo. El segon membre de la taula de debat va ser Felipe G. Gil, creador audiovisual i organitzador del festival sevillà Zemos’98, que enguany celebra la seva 10ª edició, Gil va recordar-nos una frase dita per Nicolás Negro Ponte “hemos pasado de los átomos a los bytes” fent referència a la gran biblioteca audiovisual que és Internet. També ens va parlar de la qüestionable censura que ofereixen canals com Youtube, on mostrar parts explícites del cos humà és censurable i, en canvi, actes com la violència no; projectant alguns exemples que van fer reflexionar a tot els assistents.

Dimecres els protagonistes van ser Jesús Regueira, guionista, productor i director, juntament amb Sidney Borjas, portaveu del projecte CINNEO, i Hector Milla, consultor en projectes d’innovació i mitjans digitals i creador de Balzac TV i de hectormilla.com, que ens van parlar, entre d’altres coses, de la distribució digital a Internet i a les sales.

Les noves fronteres de l’animació van ser el tema a debatre el dijous 24, amb Alberto González, guionista i creador audiovisual, treballs del qual podem veure a la web queridoantonio.com i Pedro Rivero, director de la pel·lícula La Crisis Carnívora, primer llargmetratge espanyol realitzat integrament en Flash. La Crisis Carnívora és una crònica d’autodestrucció narrada amb sarcasme, una àcida comèdia coral poblada d’animals amb les veus de diferents personatges coneguts com Pablo Carbonell, Enrique San Francisco, José Coronado, Pedro Reyes, Álex Angulo, etc. Film que alguns privilegiats vam poder veure en pre-estrena a l’Antigua Audiència dins la secció d’Òperes Primes.

I per últim, divendres es va parlar de la influència del digital al cinema i a la publicitat, i vam comptar amb l’assistència de Xavi Caparrós, director creatiu de Doble You agència de publicitat 2.0 experta en Internet, tot un referent de la creativitat interactiva a Espanya. Va parlar-nos del canvi que ha suposat Internet en la publicitat, la qual actualment es caracteritza per ser més estratègica que creativa, on el publicista és un especialista en crear noves experiències per cridar l’atenció de l’internauta, fent que aquest participi, passant de ser un target passiu a convertir-se en el protagonista de l’anunci.

Caparrós va insistir en que la banda ampla d’Internet ens ofereix un ús completament multimèdia de la publicitat, n’és un exemple la campanya d’Ikea “Come into the closet”, on l’usuari és el que tria què és el que vol veure fent referència a la vida real. Podem prendre com un altre exemple la campanya “Whopper Freakout on Burguer King va col·locar càmeres ocultes per observar les reaccions dels seus clients quan se’ls informava que s’havia acabat la famosa hamburguesa Whopper, creant una experiència del tot sorprenent i inoblidable. N’és un altre exemple l’última campanya de Halloween Port Aventura, on els visitants del parc eren víctimes de bromes terrorífiques controlades pels internautes des de casa. Xavi Caparrós va puntualitzar que no hem d’oblidar que la tecnologia és emocional, mostrant un altre exemple, la campanya feta per MCN Microsoft & NBC, un joc interactiu fet les sales dels cinemes amb sensors de moviment entre el públic; i per últim va analitzar la publicitat d’Atrapalo.com amb la integració de la TV a Internet.

L’últim assistent a la taula de debat de l’Auditori Caixa Tarragona va ser el director de cinema Jaime Rosales, autor de Las horas del día, La Soledad, pel·lícula guanyadora del Goya 2008 com a millor film i millor direcció, i de Un tiro en la cabeza film a punt d’estrenar. Rosales es va manifestar totalment en contra de l’era digital, per ell “rodar amb una càmera de cine dóna unes sensacions que el digital no té”, i el seu últim film, Un tiro en la cabeza, és totalment analògic. Segons ell “aquells que tenen una veritable vocació s’han de conscienciar dels mitjans necessaris per realitzar la seva obra, i si cal, aconseguir més diners per tal de rodar en analògic (...) El talent és escàs, s’obre pas i selecciona els materials més nobles”. Contrapunt que no va deixar al públic indiferent, creant un intens debat sobre les possibilitats que ofereix la nova era digital. Els assistents no van dubtar en mostrar els seus punts de vista, el digital dóna la possibilitat que qualsevol persona pugui filmar una pel·lícula en qualsevol moment, fet que no farà que apareguin milers de grans directors de cinema cada dia, però que posarà a l’abast de qualsevol un mitjà d’expressió artrític que fins ara només estava a disposició d’alguns privilegiats. Però una cosa va quedar clara, el digital mai podrà superar el romanticisme del cinema analògic, al igual que la fotografia, que tot i imposar les càmeres digitals dins el món professional, no ha aconseguit que oblidem la màgia dels carrets ni del laboratori de revelat. Però no hem d’oblidar, que en una època on el que més compta és la immediatesa, el format digital és el que millor s’adapta a les circumstàncies i va guanyant cada cop més terreny.

Aquest any el REC ha apostat sobretot per les Òperes Primes, augmentant el pressupost per aquesta secció. Una de les participants a concurs va ser Tres Días, de F. Javier Gutiérrez, un film que ha guanyat, entre d’altres, el premi de millor pel·lícula i guió al passat festival de Málaga. Entre la ciència ficció i el cine fantàstic narra els últims tres dies d’un jove i la seva mare abans de l’impacte d’un meteorit contra la terra. Es tracta d’una pel·lícula força innovadora dins el cinema espanyol, ja que es desmarca del que se sol fer actualment, el seu director afirma que el que volien aconseguir era apostar per un tipus de cinema poc convencional, intentant escapar dels drames socials o les comèdies, experimentant amb un thriller portat a l’extrem.

Una altra de les Òperes Primes va ser Supermarket, de Ferrán Calvó, un sorprenent film que narra l’història de tres personatges tancats en un supermercat amb la intenció de rodar una pel·lícula de ficció. A través de walkie-talkies, els guionistes van marcant als actors en rigorós directe què és el que han de fer durant la seqüència. L’història de Supermarket es va construint al moment i sense seguir cap norma establerta pel cinema narratiu convencional, ningú sap què és el que succeirà al final, l’espectador tampoc. Aquest film, representa una nova forma de crear una història, on les accions i els personatges es van creant sobre la marxa.

El festival també compta amb una secció de curtmetratges, una mostra de la millor selecció de treballs realitzats a l’Estat Espanyol dins de les categories de ficció, vídeocreació, documental i l’especial Creadors de Tarragona. I un concurs inèdit a Espanya dedicat al Live Cinema, que es tracta d’un apartat on vídeoartistes i cineastes treballen en directe i que té lloc dins la secció nocturna del festival, el RECLaNuí.

I per acabar, no hem d’oblidar La Noche Bizarra, una freak party on no hi van faltar les projeccions dels curtmetratges més provocadors de l’any, les històries menys convencionals i políticament incorrectes, conegudes sota el nom “d’inclassificables” acompanyades pels Modern Tolkien, que disfressats dels personatges del Senyor dels anells van donar el to musical a la festa.

DIALOGO INTERCULTURAL & VIDEOARTE


La sexta edición del Festival y Feria Internacional de Videoarte, LOOP’08, abre sus puertas desde el día 6 hasta el 18 de este mes para acercar el videoarte a la ciudad de Barcelona. Este evento es un punto de encuentro para profesionales y amantes del videoarte del mundo entero. Más de 61 países se ven involucrados en esta muestra que cuenta con la participación de más de 800 artistas. Los proyectos serán exhibidos en 142 espacios de la ciudad condal convirtiéndola en una verdadera plataforma internacional de promoción y difusión de esta disciplina artística.

LOOP – The place for videoart lovers fue creado en el año 2003 como una plataforma activa de diseminación, creación y reflexión del arte audiovisual o time-based media, entendido como una vía capaz de suprimir las fronteras entre arte y sociedad. La plataforma adopta la forma de Festival + Feria + Conferencias para el intercambio de experiencias e impresiones sobre el video de creación. El Festival ofrece a artistas emergentes la oportunidad de presentar sus creaciones, aportando nuevos conceptos, y brindándoles la posibilidad de conseguir un sitio en este campo.

Este año, con motivo del Año del Dialogo Intercultural, destaca LOOP DIVERSE, un programa experimental y solidario que explora las posibilidades del videoarte como elemente integrador de dialogo intercultural. Este permite a las comunidades extranjeras que viven en Barcelona mostrar obras de sus países de origen. Diferentes panoramas creativos que convierten a Barcelona en una ciudad rica en diversidad cultural. Las comunidades participantes en esta edición son: italiana, francesa, china, suiza, pakistaní, magrebí, filipina, ecuatoriana, dominicana y colombiana.

Cada año las conferencias que tienen lugar dentro del marco del festival LOOP reúnen a especialistas con el objetivo de debatir y profundizar sobre las cuestiones que afectan al sector. En esta edición, LOOP’08, se muestra especial énfasis en cuestiones relativas a las fronteras entre el video y otras disciplinas, tales como el cine, publicidad, video clips y documentales.

El videoarte es una de las tendencias artísticas que surgieron en la década de los sesenta con la consolidación de los medios de comunicación de masas. Guiada por el deseo de explorar las aplicaciones artísticas y alternativas de dichos medios, la principal diferencia entre esta tendencia artística y el cine es que el videoarte no esta sujeto a convenciones. Este puede no emplear actores o diálogos, carecer de una narrativa o de guión, etc., además es una alternativa más económica a la producción tradicional en cine.

El videoarte surge del deseo de experimentación, de la voluntad de destrucción de la imaginería televisiva popular y el cuestionamiento del papel del telespectador en la sociedad comunicativa. Ahora más que nunca la relación entre los medios de comunicación y su relación con la sociedad, así como el vínculo que estos ejercen entre distintos países y comunidades toma una importancia crucial. La globalización y la integración de los medios, producida por la aparición implacable de las nuevas tecnologías de la información y la comunicación, tienen repercusiones esenciales en la cultura, más allá de la forma o el contenido de sus expresiones.

La globalización acentúa el abismo entre la producción artística “pobre” y la “rica”, especialmente en el terreno audiovisual, por el alto coste de producción que comporta, como es el caso del cine. Ello comporta el peligro de la implantación de un modelo único de pensamiento, sacrificando la diversidad y la legitimidad del resto de las identidades culturales y nacionales.

Hoy día, la revolución tecnológica nos brinda eficaces medios de resistencia a este proyecto despersonalizador, al consolidarse progresivamente nuevas posibilidades técnicas, que como en el caso del video digital y su posterior aplicación a 35mm reducen notablemente los procesos económicos de la producción cinematográfica. Ello provoca una gradual democratización de la profesional en la producción audiovisual. De esta forma se va transformando el carácter elitista que ha caracterizado a este arte vinculado inexorablemente a la industria.

Aprovechar y estimular esta reducción de costos de producción, como lo hace el videoarte, significa la inserción en este campo de grupos sociales y de comunidades que no tenían acceso al ejercicio de producción audiovisual. Además esto aportara perdurabilidad a las producciones nacionales incipientes.

Ello servirá de defensa para escapar de la indefensión ante el vandalismo globalizador y permitirá legitimar, de una vez por todas, la polivalencia de propósitos, legados y estilos de un tipo de arte que no es patrimonio ni de un solo país ni de una sola e impositiva concepción del mundo. Para que esto ocurra será necesario derribar el muro del control de distribución que genera la alienación del público. Además también este camino nos servirá para luchar contra un tipo de producción monopolizada que envilece a las audiencias, especialmente a los más jóvenes.

Para que todo esto sea posible es indispensable que los diferentes gobiernos pongan de su parte, implantando acciones legales en el campo de la producción y distribución audiovisual autóctonas, además de llevar a cabo eventos como el LOOP, para que el arte, en esta forma de expresión, salga definitivamente de la era de la barbarie en la que se encuentra.

De aquí surge la importancia del desarrollo del videoarte, como tendencia artística audiovisual que goza de mayor libertad en este campo, puesto que esta prácticamente exenta de límites formales, políticos y económicos, aportando más posibilidades a la expresión y la reivindicación cultural.

Enlaces:

Vampiros en la URV

No os alteréis, que ni son de verdad, ni son frikis disfrazados. Estos vampiros no salen de la pantalla, aunque se de más de una que desearía tener a Gary Oldman acechando en los oscuros pasillos de la facultad, pero lo que de verdad le acecha son los exámenes.

A lo que vamos. El departamento de antropología de la URV ha organizado un ciclo de proyecciones en torno al mito del vampiro cada martes por la tarde en la Facultad de Letras. He de confesar que cuando vi la foto de Bela Lugosi en la portada del tríptico supe que me apuntaría, pero me decepcionó un poquito que todos los pases programados fueran de películas más o menos recientes que además he visto, como buena amante del género que soy. Al estar organizado por el departamento de antropología, no me esperaba que ahondáramos mucho en los aspectos cinematográficos de los films, pero sí en la figura del vampiro en el cine. Las proyecciones van seguidas de un debate donde los participantes comentamos nuestras impresiones sobre las películas, y en cada sesión hay opiniones de todos los gustos.

El primer día se hizo una introducción al mito del vampiro donde se habló de su nacimiento en el folklore mundial (pues los vampiros no solo “existían” en Europa del Este). Pero especialmente se habló de la literatura del s. XIX, donde aparece lo que llamaríamos “vampiro literario”, ese ser sobrenatural que derrocha elegancia y erotismo y que habla con acento raro. Los orígenes de éste se remontan a Polidori, cuyo Lord Ruthven ya se anticipó a Drácula. Desde entonces, muchos autores han escrito sobre el tema, desde Le Fanu (Carmilla), Maupassant (relatos cortos), Bram Stoker (el célebre Drácula) o ya en nuestros tiempos Anne Rice( Crónicas Vampíricas).

La importancia de estas obras es que son los culpables directos de que este a veces terrorífico y a veces ridículo ser se pasee por las pantallas desde los orígenes del cine. Antes de seguir, abro un paréntesis para aclarar que también ha sido protagonista en televisión, tanto a través de películas como de series. Prueba de ello es el entrañable abuelo de los Munsters o más recientemente la serie Buffy, The Vampire Slayer, que, opiniones personales a parte, ha tenido un enorme éxito y ha lanzado a Sarah Michelle Geller a la fama.

Y en el cine, el vampiro es donde realmente se vuelve inmortal, a través de clásicos como el Nosferatu de Murnau (1922), el Drácula de Tod Browning (1931), las cintas de la Hammer protagonizadas por Chirstopher Lee o el Drácula de Ford Coppola (1992), que precisamente fue el primer film proyectado. El título original, Bram Stoker’s Drácula, es toda una declaración de intenciones. La película fue publicitada como la adaptación más fiel del best seller, pero Coppola lleva con ligereza esta fidelidad en determinados momentos del film. Algo que pocos saben (ni yo sabía hasta que la profesora Marta Montalgut me lo dijo) es que esto ya lo hizo el maestro Orson Welles en la radio allá por 1938 con una adaptación bastante similar, así que, como pasa a menudo, la publicidad es engañosa.

Lo que es indiscutible es que cuenta con un reparto de lujo: Anthony Hopkins en el papel de Van Helsing, Winona Rider como Mina y Keanu Reaves como Jonathan Harker. Además, cuenta con una banda sonora, que junto con los decorados, el vestuario y el maquillaje le dan ese toque de superproducción que la diferencia de la mayoría de películas dedicadas a este personaje y que además le valió tres oscars.

Como se señaló en el posterior debate, lo más destacable es que nos presenta a un conde muy humano, renegado de la iglesia pero que sobrevive por amor, sin perder ese toque de glamour y sensualidad que caracteriza al mito. Coppola recupera el origen del personaje, Vlad el Empalador. Es curioso como resuelve la escena de la batalla con sombras chinescas, una forma efectiva de ahorrarse extras y sangre artificial con un buen resultado. También llama la atención como se mezclan las diferentes tramas donde se establecen dos paralelismos, como la boda de Mina y la muerte de Lucy. Por un lado, tenemos la clásica contraposición de vampiro e Iglesia, y por otro, una metáfora del sida más que intencionada como el propio Coppola corroboró (y es que el sida es un tema muy presente a principios de los noventa). Lo más comentado en el debate fue precisamente esa relación con la Iglesia, de la que reniega cuando luchaba con la bandera de la cruz cristiana y el romanticismo de Drácula, que muchos calificaron de “moñas”.

La última adaptación que conozco es Drácula 2001, una peli bastante simplona en la que resulta que Drácula es Judas. Por lo menos el final es original…

En la siguiente sesión se proyectó Underworld, donde se expone la típica lucha entre vampiros y hombres lobo, con la peculiaridad de que disponen de las más modernas tecnologías. Con una estética muy Matrix, el film resulta entretenido. Propone que ambas especies sobrenaturales surgen de dos hermanos, hijos del primer hombre inmortal, Alexander Corvino. Uno fue mordido por un lobo y otro por un murciélago, y desde entonces, han estado luchando los unos contra los otros. La protagonista, Celine, lucha contra ellos por motivos personales. Nos presenta un tipo de vampiro totalmente humano, con sentimientos de odio, venganza, amor…Y al final resulta que todos luchan por motivos más que humanos, como la traición o el despecho. La única diferencia es que se alimentan de sangre, pero ni siquiera cazan. Están forrados y tienen bancos de sangre a su disposición. Evidentemente, hay un gran componente erótico que se manifiesta tanto en el vestuario como en el comportamiento de los vampiros. Se trata de un film entretenido, donde la fantasía es un pretexto para la acción con un parecido estético a la saga Blade, protagonizada por Wesley Snipes. Películas como éstas demuestran que el vampiro es un mito en evolución, capaz de adaptarse a las nuevas tecnologías y triunfar en taquilla sea con encajes o con corsés de latex.

Vampiros de Carpenter, es la tercera película del ciclo. Al popular director los vampiros le sierven como excusa para hacer un western en toda regla. La música, las localizaciones y los esteriotipados personajes lo corroboran. Tenemos al tipo duro, interpretado por James Wood, al cura y a la prostituta. ¿Qué mas falta? Pues un montón de sicarios latinos, que ejercen de mercenarios de la Iglesia cazando vampiros. Los vampiros de Carpenter nada tienen que ver con los anteriores. Son como bestias, una plaga a exterminar que viste con harapos. No hablan, gruñen. Solo se alimentan, como si fueran hienas. El único que se salva es el vampiro jefe y origen de todo mal, palidito y bien vestido.

En este film la relación Iglesia- vampiro adquiere gran importancia. La Iglesia es la causante de su origen y tiene la responsabilidad de exterminarlos. Valek, el primer vampiro, es un cura renegado por defender los intereses de los pobres y catalogado de endemoniado. Nace a las tinieblas cuando sale mal el exorcismo al que le someten. Su objetivo es terminar ese exorcismo para poder ver la luz del sol. En esa tarea le intenta ayudar precisamente un cardenal viejo, que le ve las orejas al lobo y prefiere aliarse con el demonio y vivir eternamente a morir en la “gracia de Dios”.

No puedo evitar acordarme de Abierto hasta el Amanecer, de Robert Rodríguez, algo que comentamos en el posterior debate. Tipos duros sin escrúpulos y curas que reniegan de la fe o vuelven a ella cuando la cosa se pone fea y por supuesto, vampiros feotes que más que seres sobrenaturales son animales o monstruos.

Este martes proyectaron La Sombra del Vampiro, de Elias Merhige, una película bastante atípica y que resulta un poco lenta para el público general. Sin embargo, si eres friki del tema, es tu película. Narra el proceso de grabación de Nosferatu, una sinfonía del horror, de Murnau, a quien da vida John Malkovich. El director contrata a un viejo vampiro para que protagonice su película. Un caracterizadísimo Willem Dafoe es este vampiro, encargado de “hacer de actor que hace de vampiro” y que se come al equipo en el camino. Su premio, la actriz principal. Murnau presencia cómo mata al productor, al cámara, a la actriz…y su única preocupación es grabarlo todo en el nombre de la ciencia y del arte. La moraleja es bastante sencilla: ¿quién es el auténtico vampiro?

Uno de los atractivos del film es que nos muestra cómo era el cine en los años veinte. Por un lado, vemos como se rodaba y por otro, qué consideración tenía el cine en la sociedad. Llaman al director Herr Doctor, como si fuese un científico, y la actriz menosprecia el cine en favor del teatro. Las cosas han cambiado bastante desde entonces… El otro atractivo es exclusivo de los fans de Nosferatu, pues vemos escenas calcadas del original y descubrimos algún truquillo como cuando el conde Orlock se eleva desde el suelo (recurso que también utiliza Coppola en Drácula).

Sólo queda una sesión este próximo martes, donde se proyectará Van Helsing, para mi gusto una película que pasará sin pena ni gloria por las interminables listas de pelis de chupasangres. Las conclusiones que se pueden sacar del ciclo son bastante claras. El cine seguirá evolucionando, y sea hacia donde sea, los vampiros irán con él. Quizás ya no den miedo, pero son grandes estrellas de la gran pantalla, bien sea en su vertiente animal y grotesca o seduciendo con su erotismo de ultratumba a los pobres que se crucen en su camino. Los utilizarán para dar caña al cristianismo o para hacer dinero…pero ahí estarán. Para muestra un botón: 30 días de oscuridad, estrenada hace tres meses y basada en un cómic.

Aunque me hubiera gustado más que se proyectaran otras películas y que ciertos aspectos del mito y de su evolución se hubiesen comentado más profundamente, la actividad me deja con buen sabor de boca. Da gusto que puedas disfrutar del cine, compartir opiniones con otra gente y además obtener créditos libres. No vivimos tan mal los estudiantes…

Patricia García

Debat entorn "Bye bye Belgium", Miniput 2007

El passat 15 de desembre de 2007, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), va tenir lloc la 13ª edició del Miniput, aquest any anomenat “Una televisió de qualitat” .

El primer apartat, anomenat “Assumptes Familiars” es van fer dues projeccions Over my dead body, una sèrie-documental holandès sobre cinc joves malalts terminals i posteriorment My life as a child, una altra sèrie-documental sobre tres nens que el programa els hi havia proporcionat una càmera i ens mostraven la seva vida segons la seva perspectiva. En aquest apartat no hi va haver massa debat, ja que els temes estaven tractats prou acuradament com perquè no toquessin la morbositat i el terme “periodisme de qualitat” no es veia malmès per un producte que, segons tots els experts van estar d’acord, era, evidentment, un producte però que pretenia informar i no mostrar una visió d’aquests dos temes que fes mal bé la integritat ètica d’un bon periodista, que en alguns casos es veu trencat per les ganes de fer augmentar l’audímetre de les masses, l’audiència.

El segon apartat era “Decostruint la política”. D’aquest apartat només es va projectar el programa Bye bye Belgium, un programa de ficció-TV movie, de la RTBF de Bèlgica. Aquesta projecció fou transcendent pel posterior debat que va ocasionar. Bye bye Belgium es va emetre interrompent l’emissió en directe del magazine setmanal de notícies de la RTBF Front Page Questions, causant així més perplexitat per aquells que ho miraven, ja que van donar importància al fet tallant l’emissió que s’estava duent a terme en aquell moment. El programa va ser interromput per un butlletí especial de notícies, on el presentador afirmava que el Parlament Flamenc havia votat separar-se del regne de Bèlgica. Aquest programa va agafar més força a mesura que hi van anar apareixent diverses celebritats, polítics, artistes, i gent del carrer comentant el fet com si realment hagués succeït, ja que en principi no anuncien a cap lloc que és un simulacre, fins passats 34 minuts de l’emissió. Aquest moment històric creat humorísticament per la gent de la RTBF va durar 95 minuts ininterromputs de muntatge de ficció, on bona part de Bèlgica s’ho va creure, i va obtenir les quotes de pantalla més altes.
Aquesta producció, a part de mostrar un tema “escrupulós” de manera satírica, pretenia fer reflexionar al públic sobre la situació actual en que es troba la relació entre la vida política i els mitjans de comunicació, relació sovint molt estreta, ja que els mitjans de comunicació són els ens vehiculadors de les idees polítiques i aporten als ciutadans eines perquè creem la nostra opinió i puguem decidir, que és la base del nostre sistema polític: la democràcia. Tot i que alguns autors creuen que la política, o el sistema que defensen, imposen de manera indirecta, per la pressió de la societat, la seva manera de pensar.

Tornant al cas que ens ocupa, Bye bye Belgium plantejava el contrari: la influència que els mitjans poden tenir en el sistema de govern, ja que el que es digui, com es digui, o el que no es digui, els hi influeix directament. Penso que el que pretenia transmetre Bye, bye Belgium, no és ni una visió ni una altra, (tot i que les dues són en gran part, certes) sinó que es complementen: s’alimenten els uns als altres i no poden viure sense els uns als altres.

Desprès de la projecció, a la sala d’actes del CCCB es va traslladar la polèmica i es va iniciar el debat. En aquest hi van intervenir certes personalitats com en Xavier Coral (periodista dels telenotícies de TV3), Francesc Escribano (director de Televisió de Catalunya) o Josep Maria Carbonell (President del Consell de l’Audiovisual de Catalunya), entre d’altres. En el debat es van qüestionar els principis sobre els quals es fonamenta el programa i es va plantejar si era positiu o no per l’audiència tractar fets d’aquesta importància de manera satírica (o falsa amb ànims de ser satíric al descobrir l’engany) com ho feia el programa. La pregunta que potser va donar més de sí en el debat va ser que si seria possible imaginar-se un programa semblant a les nostres pantalles fet per professionals d’aquí. Per comentar-ho, a més dels esmentats anteriorment, van ser-hi convidats en Jordi Balló (professor de la Universditat Pompeu Fabra i director de màster en Documental de Creació de la mateixa universitat), el propi director del programa Bye bye Belgium, Philippe Dutilleul, Joan Rufas (sots director del programa Polònia, de TV3), i Bernat Joan (d’ERC).
Alguns convidats van donar la seva opinió, sobretot de TV3 o de TVE, els quals van afirmar que ells a Espanya (referent a la independència de Catalunya o el País Basc) no ho farien mai, ja que era enganyar al públic, perquè no era un programa d’humor sinó un muntatge, centrant-ho en un programa de telenotícies i alhora, els mateixos professionals perdrien la credibilitat que un telenotícies els hi dóna als seus professionals. El director, Philippe Dutilleul, va al·legar que “mentre els telespectadors fossin imbècils, ells els tractaria com a tal”, ja que conèixer que es tractava d’una farsa, segons ell “era tant senzill com canviar de canal i comprovar què hi feien en els altres”. Segurament, un programa com aquest tindria sentit en un altre context, no el de telenotícies, on confon molt als telespectadors i es poden arribar a creure tot el muntatge, i més tenint en compte que hi participaven polítics i caps d’estat importants.

L’al·legació del director de tractar a l’audiència com a imbècils, segurament fou causada per l’actual tendència a tractar-la així pel tipus de programes que consumim i que fem que elevin els seus audímetres i es “mengin” els programes de qualitat. Als inicis, la televisió la van trobar com un invent positiu, ja que adoctrinava al públic i els hi donava eines per, com s’ha comentat abans, tenir una opinió pròpia sobre la política i ajudar al públic a participar d’aquesta, dins de la democràcia. Però a la llarga, la televisió s’ha anat omplint de programes d’entreteniment, alguns dels quals, tenen uns valors darrera que segueixen adoctrinant al públic i uns altres són només pur entreteniment, sense fonaments pedagògics darrera.
La conclusió d’aquesta tendència televisiva actual seria, penso, que tots segueixen adoctrinant, però cada un d’ells d’una manera o altra, amb diferents ideologies, pensaments, tendències i ètica. Els mitjans de masses sí que adoctrinen però no perquè tinguis la teva pròpia manera de pensar, sinó perquè tinguis la seva forma de pensar, de manera que acaben manipulant. Actualment el tema del qual tractem és un gran debat: alguns creuen que la programació és purament d’entreteniment i no d’adoctrinament perquè el que necessiten els polítics i la societat capitalista en la que vivim és no pensar, no tenir opinió, no crear debat, per crear així uns ciutadans més mal·leables i fràgils a la opinió que volen que pensem.

De vegades, però, no és tant senzill, ja que, tenint en compte que bona par del públic el que volem és assentar-nos davant la televisió (o llegir una revista o veure una pel·lícula) per distreure’ns de la nostra vida rutinària, també tenim dret a desconnectar i a no pensar voluntàriament, perquè ens situem davant la televisió conscients que el que volem és desconnectar.
El que alimenta la televisió és la publicitat i reben més publicitat aquells programes amb més audiència, així doncs, les televisions es regeixen per l’audiència, ja que la publicitat els hi donen més diners i tenen més guanys. Els mitjans no només diverteixen, entretenen i informen, sinó que tenen una actuació didàctica, on inculquen valors, creences i codis de comportament. I, de vegades, per solventar el tema econòmic mitjançant la publicitat adquireixen una programació que atregui més a la necessitat de voyeurisme que tenim l’ésser humà (com els realities) i no tinguin en compte l’ètica o moralitat que volen transmetre al públic.

Aquesta propaganda sistemàtica fa que, sovint, els mitjans estiguin al servei de determinades elits perquè són les que tenen les empreses i que produeixen publicitat pels mitjans, que és del que es subvencionen. Aquest fet, en conseqüència, fa que augmentin les desigualtats de riqueses i poder cada cop més, ja que els pobres cada cop són més pobres i els rics són més rics. Aquest domini, sovint, està tant arrelat, que molts cops ni els propis periodistes se’n adonen de la realitat que plasmen, de vegades massa filtrada.

Referent al tema de la comunicació, és utilitzada, en el cas de Bye bye Belgium, per fer reflexionar al públic sobre la situació actual en que es troba la relació entre la vida política i els mitjans de comunicació.
Penso que el terme utilitzat com a títol d’aquest apartat, deconstrucció, està molt encertat, ja que es refereix a reconstruir una realitat a partir de processos històrics mostrant que allò evidentment no té perquè ser-ho, creant un fals-documental en forma de telenotícies.
En el debat, Dutilleul es va contradir, ja que va afirmar que considerava que l’audiència era ximpleta i que, per tant, no entenia com havien pogut creure el simulacre i més tard va afirmar que va fer aquest producte per aportar al públic una reflexió política; una certa contradicció si tenim en compte que l’audiència ximpleta només vol que se’ls entretingui i no se’ls adoctrini, no se’ls faci reflexionar. Potser per aquest motiu, per canviar una mica l’audiència i la tendència televisiva imperant sensacionalista i purament estètica, Dutilleul pretenia fer un programa per fer reflexionar a la gent, i no va posar fins al minut 34 que era un simulacre perquè sinó hagués perdut la gràcia i l’atenció que donava sense saber que era un simulacre, i d’aquesta manera la gent hi prestaria més atenció, i no canviarien de canal (ni tan sols per comprovar si era cert o no en altres cadenes; haurien d’estar contents de la fidelitat dels seus espectadors).


Alba Cruells Roger

"Cobardes", anàlisi d'una realitat social








Cobardes, l’última pel·lícula de José Corbacho i Juan Cruz que amb Tapas ja ens van mostrar la capacitat per plasmar la societat que ens envolta, amb pors, amargures i tendreses, amb Cobardes ho han fet des d’una problemàtica juvenil, com és el bulling (o popularment conegut com assetjament escolar), mostrant la por i la impotència no només dels que viuen la problemàtica sinó de les pors i incerteses que vivim en el nostre dia a dia.

Cobardes explica la història d’en Gabi, que té por d’anar a l’institut perquè un company seu, en Guille, i els seus amics, li fan la vida impossible. Aquest nou film dóna a conèixer una problemàtica que sovint és amagada, per la mateixa por que hi ha darrera de tot això: les inseguretats, les frustracions; que al llarg de la vida, tant els personatges com persones en la vida real, han de solucionar per tirar endavant.

Corbacho i Cruz comencen la pel·lícula ambientant-ho només com un problema escolar, que a la llarga es va extrapolant a les seves respectives famílies i posteriorment a la societat en la que actualment vivim, tenint com a escenari l’ambient docent, tant de la institució educativa com des de l’arrel de les pròpies famílies. El comportament dels protagonistes, no és res més que la plasmació del que veuen a casa, un comportament responsabilitat d’uns pares que, en el cas de la pel·lícula (i extrapolable, per desgràcia, cada cop més a la vida real) deixen l’educació dels seus fills, en major part, en mans del sistema educatiu sense adonar-se’n que on comença l’educació és a casa. I, com es mostra en el film, des de la visió dels professors, desprès pretenen que els mateixos docents els hi “arreglin” uns fills dels quals només s’hi han preocupat a mitja jornada, on arreglen les coses castigant-los sense donar lliçons de moral, no s’involucren en la tasca educativa i els professors se senten, cada cop més, més policies que educadors. Aquestes fets es veuen plasmats per imatges que no només tenen a veure amb l’assetjament d’en Guille cap a en Gabi, sinó que mostren aquesta realitat escolar a través de la mirada de professors que es veuen frustrats perquè per molt o poc que facin, l’educació comença a casa.

Aquesta impotència i por que comença per en Gabi es va estenent a tots els personatges, on tots en poc o gran mesura se senten així, i que a causa de la incomunicació es va agreujant: en Gabi té por de l’institut i d’en Guille, el pare del Gabi té por de perdre la feina i té por de les “bronques” amb el seu cap, la mare d’en Gabi pateix pel seu fill i perquè a causa dels problemes que ell pugui tenir, no es desestabilitzi la situació familiar, la germana d’en Gabi té por als segrestadors que han raptat al seu nino preferit, en Guille té por de defraudar al seu pare, el pare d’en Guille té por al poder que l’envolta i que de vegades no sap com controlar i la mare d’en Guille té por de no conèixer el seu fill, ja que sempre ha adoptat una posició despreocupant deixant-lo en mans de la mainadera i prioritzant els valors materials, fins que se’n adona que ni ella mateixa el coneix i mantenen una relació massa freda, poc característica entre pares i fills.

El personatge de Silveiro, l’amo de la pizzeria on la família del Gabi va sempre a sopar, no sembla important, però agafa un paper significatiu al ser l’únic positivista de la pel·lícula que dóna forces a en Gabi per enfrontar-se als seus temors, ja que sembla que ell no tingui por de res. Però tot i que la seva vida de pizzer s’acaba enfonsant quan fuig perquè la policia l’està buscant per mafiós, en Gabi l’encobreix perquè sap que tot i ser un traficant és l’únic que ha lluitat per vèncer els seus temors i ha fet el que realment el fa feliç: viure a La Havana.

En el repertori de personatges hi podem trobar el primer paper dramàtic de Paz Padilla, coneguda pels seus personatges humorístics en televisió, teatre i cine. Aquest nou paper demostra que Paz Padilla pot dur a terme altres registres, i així sortit de l’encasellament que durant tant de temps l’ha acompanyat, agafant un altre repertori, que borda. El jove Eduardo Espinilla (que també el podem veure en la sèrie d’Antena3, El Internado), en el paper de Guille, l’assetjador, mostra una jove i gran capacitat d’interpretació, ja que veiem el gir del seu personatge, que primer es presenta com el “cabecilla” de la classe convertint-se així en l’assetjador d’en Gabi i, posteriorment, ens mostra també les seves pors i inseguretats davant del seu pare i la capacitat de manipulació del seu personatge envers els esdeveniments que vol ocultar i pel que es vol fer passar, sobretot quan intenta fer-se passar per la víctima que no és, només és víctima de les expectatives que té el seu pare sobre ell; perquè la vertadera víctima oculta més les pors, com en Gabi.
Entre el repertori podem trobar, també, Lluís Homar, com a pare d’en Guille, Elvira Mínguez i Antonio de la Torre, com a pares d’en Gabi; que segueixen desenvolupant grans papers, amb gran capacitat de mutabilitat i de representar diversos personatges, on a Cobardes plasmen molt bé la realitat que intenten transmetre. Com a protagonista, finalment, tenim a Eduardo Garé, de Gabi, que amb la seva imatge innocent actua com a excel·lent víctima, duent en secret el seu tràngol.

Al final es gira la truita i passa a ser un “ojo por ojo, diente por diente”, a diferència del que es podia preveure, ja que tot semblava que desencadenaria en un final on es descobriria el vertader assetjador i tindria el seu càstig i aprendria la lliçó, i on fa callar la violència contra ell amb una amenaça. Aquesta manera dels directors de capgirar la història, en termes educatius, dirigit a joves (que es poden sentir identificats en un o altres personatges), es podria considerar poc pedagògica. Ensenya una manera d’actuar, l’amenaça i el “ojo por ojo”, que segurament no és la millor per solucionar les coses; però possiblement ha estat així perquè a través del film es plasma una realitat que succeeix a les escoles i instituts. Aquesta realitat és la manera en que es sociabilitzen els nens i joves, ara, i com ho faran posteriorment, d’adults, aplacant als més dèbils i després els dèbils fent-se forts per alhora “trepitjar” a altres més dèbils que ell, creixent, així amb “la llei del més fort”, amb una competitivitat cada cop major, per arribar a estar en un esglaó més alt, en un món amb cada cop més competidors.

El conjunt del film sembla una reflexió sobre l’educació en la societat en que vivim, tant en les escoles com a casa, i una lliçó pedagògica pels pares, perquè acceptin aquesta realitat, tot i que no la visquin, no la comparteixin i no es comportin igual; però coneguin la realitat dels nens i joves envers la societat i el sistema educatiu. Però com diu José Corbacho en una entrevista al programa El cinematògraf , d’UrBe TV, “no pretenen alliçonar a ningú, sinó posar un tema sobre la taula buscant la reflexió del públic”.
Ens trobem davant una pel·lícula realista on existeix un compromís per part dels directors, que adopten una posició crítica, i el productor, ja que va ser ell qui va encarregar a Corbacho i Cruz una pel·lícula amb aquesta temàtica que desprès aquests es van fer seva. Aquest compromís segurament és a causa de que no entenen el cine com un mer entreteniment o forma de voyeurisme, sinó que pretenen que a través de films com aquest (i l’anterior, Tapas) es desencadeni un debat social, “posar un tema sobre la taula”.
El realisme també el podem trobar en el context històric en el que es desenvolupa el film, ja que és una situació que dins la nostra societat podria (i té lloc) actualment. Cruz i Corbacho han fet de la realitat una història, fonaments neorrealistes però que no es pot considerar que segueixi aquesta teoria, ja que no prima del tot la història per sobre del discurs; hi ha un rerefons que la caracterització dels personatges i la incomunicació que hi ha entre ells, denoten la intencionalitat de mostrar la problemàtica.
Cobardes no ens mostra “el final feliç” que tots voldríem o esperaríem, sinó que, per la visió venjativa que estem acostumats a veure al cine, la reacció de venjança, però cap a un altre jove, ens sorprèn, perquè esperaríem que es tornès a en Guille o que es descobrís el problema, però no que la víctima fos un altre i en Gabi l’assetjador.
Alhora, la pel·lícula, juga amb les expectatives de l’espectador, fent-li creure que succeiran uns fets que desprès es contrarien: quan es mostren els indicis de que el protagonista és assetjat (quan la mare d’en Guille troba els vídeos del seu fill, quan queda gravada una de les pallisses, quan el Silverio ho descobreix, etc.), on esperem que la veritat surti a la llum i es trenquen totes les expectatives al no ser així, no creiem en la veritat realista que s’amaga darrera tot això i que a la pel·lícula sí que plasmen, on vertaderament les víctimes porten la seva por en secret i les circumstàncies personals de cadascú sí que poden portar a adoptar la posició que finalment adopta en Gabi.

Cobardes és la història de la por en l’ésser humà, dins una societat com la nostra, on la por ens fa ser covards i no exterioritzar els nostres temors; i on les circumstàncies socials que ens envolten només fan que agreujar les nostres pors.





Alba Cruells Roger


Per a més informació: http://www.cobardeslapelicula.com/
Per veure el tràiler a l’anterior web o a: http://es.youtube.com/watch?v=TUjY-KIYTJQ
Videoclip de la BSO, La excepción: http://es.youtube.com/watch?v=ZTamPWVQcms
Programa El cinematògraf, d’UrBe TV: http://es.youtube.com/watch?v=kgl4msuMfBA

Madrid Connection


Connexió Madrid són noranta minuts a l’expectativa del que Justin Webster va explicant sobre un fet tan proper com els atemptats de l’11 de març de 2004, conegut com l’11-M. Una manera de mostrar què va passar, força diferent als molts altres documentals i reportatges que s’han fet sobre aquest tema.


El matí de l’11 de març de fa quatre anys van explotar 10 bombes als trens de la xarxa metropolitana de Madrid, van morir 191 persones, convertint aquest fet en l’atemptat més important que ha patit mai Europa.
Justin Webster centra Madrid Connection, en la reconstrucció de la història per part dels 2 caps de l’operació, és a dir, les persones que van planejar i dur a terme els tràgics atemptats i posteriorment, juntament amb altres terroristes que hi van participar, es van suïcidar fent explotar un pis, al barri del Leganés de Madrid. L’emissió d’aquest documental coincideix amb el judici a 29 persones detingudes i suposadament vinculades als atemptats, que va tenir lloc a l’Audiència Nacional, a Madrid.

Un dels atractius d’aquest film és que ni es centra exclusivament en les víctimes fent-ne espectacle, ni fa referència a les qüestions polítiques que van envoltar aquest fet, sinó que fa un treball de recerca molt important basant-se en les investigacions judicials i policials que s’han dut a terme durant dos anys i mig. Una tasca molt complicada de dur a terme sense posicionar-se ideològicament o políticament, a causa de la gran polèmica que envolta aquest fet. És possible, que el fet de no ser d’Espanya afavoreixi poder tractar el tema amb una certa distància i objectivitat, tot i que en cap dels casos vull dir fredament.


És un documental explicat, conduït i narrat a través de diverses entrevistes fetes a familiars, amics i coneguts dels terroristes, membres de la comunitat musulmana, fiscals, experts i responsables de la investigació criminal. També combina imatges d’arxiu i gravacions fetes per a la reconstrucció de la vida dels protagonistes. Per tant es pot dir que es tracta d’un documental expositiu, però de la vessant més actual, ja que és narrat a través d’entrevistes i acompanyat d’una veu en off que va explicant tot el que va passant, i no dóna opció a fer una lliure interpretació. Aquesta modalitat de documental és la que sol amagar la línia ideològica darrere les declaracions. En aquest cas, però, el que deixa entreveure és una postura que no cau en l’error de polititzar l’atemptat, però que es basa en la investigació judicial que s’ha fet al llarg de tres anys. No s’ha de perdre de vista que qualsevol escrit, documental, article, etc. fet per qualsevol individu, per molt que es busqui objectivitat, inevitablement sempre hi haurà un punt subjectiu, ja que els fets sempre passaran pel cedàs d’una persona. En aquest cas evita qualsevol enfocament polític però deixa claríssim que els autors dels atemptats són membres de la banda terrorista Al-Qaeda seguint el que pensa la fiscal que porta el cas.

Per poder explicar què va conduir als terroristes a provocar tal desastre, Justin Webster fa una reproducció de la vida i entorn dels dos extremistes com si fos una pel·lícula de ficció perquè d’alguna manera s’entengui el perquè de tot, si és que es pot entendre un atemptat d’aquestes característiques. L’equip de producció es va traslladar als llocs per on aquests dos personatges havien passat abans d’arribar a Espanya, i durant la seva estada allà. Els homes representats són Sarahane Ben Abdelmajid, conegut com “el Tunissià” i Jamal Ahmidan, conegut com “el xinès”, dues persones aparentment molt diferents però que per un seguit de fets i coincidencies van acabar sent els caps de l’operació més tràgica de la història europea. Sarahane va arribar a Espanya el 1994 i va estudiar ciències econòmiques a Madrid, mai es va acabar d’integrar dins de la societat occidental i, a través de gent que va conèixer a la mesquita de l’M30 (Madrid) es va anar envoltant d’ambients cada cop més extremistes que a la llarga el va acabar derivant al fanatisme, culminant en la seva associació a Al-Qaeda.
Les circumstàncies de Jamal, el “xinés”, són ben diferents a les del “tunisià”, ja que aquest arriba a Espanya el 1990 fugint del Marroc a causa d’un assassinat que havia comés en una baralla. Durant la seva estada en terres espanyoles el seu món bàsicament, va girar entorn al tràfic de drogues, i va acabar sent un personatge força temut en aquest àmbit. Fent aquesta reconstrucció dels personatges l’autor intenta acostar-se a la seva psicologia; com pensaven, quines conviccions tenien, etc. D’alguna manera, a través d’ells també fa una petita reconstrucció històrica, i parla de l’odi que tenen els extremistes islàmics cap a occident i d’alguna manera toca el tema del multiculturalisme i el postcolonialisme, ja que, en part, explica la visió del món que tenen els fanàtics religiosos islamistes, els que el món occidental considera “los malos malísimos” perquè maten gent, que tot i que no deixen de ser uns assassins, es tendeix a oblidar que als seus països també hi more molta gent. Està clar que cap dels seus actes és justificable, però moltes vegades simplifiquem les coses i són aquest tipus de documentals els que ens ajuden a tocar una mica més de peus a terra. “Em vaig plantejar fer un documental sobre l’11-M perquè és un tema del que aparentment teníem molta informació, moltes imatges, moltes opinions i articles, però d’alguna manera no acabava d’entendre què era el que havia passat” va dir el director Justin Webster el passat 17 d’abril al debat que es va obrir a l’acte organitzat per Obra Social Fundació “la Caixa” de Tarragona, després de la projecció del documental .

Connexió Madrid, amb la informació què dóna sobre la cèl·lula d’Al-Qaeda a través del retrat dels dos caps terroristes, plasma com n’és de fàcil fer créixer l’odi i la rancúnia, i la importància històrica que va tenir l’atemptat de l’11 de setembre del 2002 a les torres bessones dels Estats Units.
Per altra banda, subtilment, el documental denuncia altres problemàtiques que actualment estan a l’ordre del dia. Un exemple, és com denuncia l’error de molta gent, la incapacitat de difernciar a les persones i caure en les generalitzacions. El fet que de la mesquita de l’M30 de Madrid en sortís un grup radical no vol dir que tots els musulmans que hi van pensin igual, sinó tot el contrari, al documental hi surten testimonis condemnant els atemptats i presenta el debat que tenen internament sobre aquest tipus d’actes extremistes. És molt fàcil culpar un col·lectiu, sense tenir en compte que són fruit d’unes polítiques (sobretot occidentals) d’espoliació de les riqueses, de potenciació de guerres i de fam. A més a més també tracta la immigració i els anomenats sense papers i la violència que envolta el món del narcotràfic.

D’aquesta manera Justin Webster, mitjançant una reconstrucció dels fets que vol anar més enllà, ens fa reflexionar sobre el tema i reordena les nombroses informacions que es van desencadenar desprès dels atemptats.


Marta Cortina Cervelló