Si te gusta el cine de terror...

No puedes perderte estas 20 películas. Quizás no te den miedo, pero hay que entederlas en el momento en el que se hicieron y también como referentes de muchos cineastas actuales. Desde luego, veinte pequeñas obras de arte del terror que seguro te gustarán si eres un amante del género.

El gabinete del Dr. Caligari (1919, Robert Wiene)

Nosferatu Una sinfonía del horror (F.W. Murnau, 1922)

Drácula (Tod Browning, 1931)

Frankenstein (James Whale, 1931)

La novia de Frankenstein (James Whale, 1935)

Freaks (Tod Browning, 1932)

La invasión de los ultracuerpos (Don Siegel, 1956)

Psicosis (Alfred Hitchcock, 1960)

La noche de los muertos vivientes (G.A. Romero, 1968)

El exorcista (William Friedkin1973)

La matanza de Texas (Tobe Hooper, 1974)

Carrie (Brian De Palma, 1976)

La profecia (Richard Donner, 1976)

Halloween (John Carpenter, 1978)

Alien (Ridley Scott,1979)

El resplandor (Stanley Kubrick, 1980)

Poltergeist (Tobe Hooper, 1982)

El Silencio de los Corderos (Jonathan Demm, 1991)

Drácula de Bram Stoker (Francis Ford Coppola, 1992)

El sexto sentido (M. Night Shyamalan, 1999)

Fantasia estereotipada

Alguns més que altres podríem dir que les pel·lícules de Disney ens han acompanyat al llarg de la infància.
Quan ets petit i veus aquestes adaptacions de contes a la gran pantalla no arribes a percebre la quantitat de valors i maneres de viure que et transmeten aquests films, perquè ets un nen i normalment et quedes amb la part més superficial del que veus.
És evident que un nen no farà un anàlisi del paper dels personatges protagonistes i el què volen dir, però que sigui un nen no vol dir que sigui tonto i no se’n adoni de segons què. A un altre nivell sí que capten coses i és per aquest motiu que s’ha d’anar en compte amb els conceptes i valors que transmeten les pel·lícules infantils, ja que quan un infant mira segons què es pot emmirallar en personatges que no són precisament un model a seguir.

Els contes no deixen de formar part de la cultura tradicional i per tant són un reflex dels valors socials de l’època en que han estat escrits.

Amb tota aquesta reflexió vull anar a parar a les produccions de la factoria Disney i els seus grans pilars animats, que han marcat a molts nens durant la seva etapa de creixement.
Moltes de les pel·lícules d’aquest monstre de producció cultural ens mostra valors, moltes vegades cruels i violents però amagat darrere d’una cara bonica o divertida. A vegades en les històries infantils hi ha missatges ocults on s’ensenya als nens els papers que han d’ocupar dins de la societat degut al sexe, l’edat, la condició social...
Els contes s’han d’entendre des d’una visió cultural, és a dir totes les històries estan contextualitzades en un lloc determinat amb una cultura i manera d’entendre la vida. Un exemple d’això el podem trobar a la pel·lícula d’Aladín. En una de les múltiples escenes musicals hi ha un fragment d’una cançó que diu: “cortale la mano al ladrón”, per entendre el context s’ha de saber que aquesta història està ambientada en una cultura determinada i que un nen pot captar el missatge tergiversat.

En general els personatges Disney estan molt estereotipats, els prínceps blaus sempre són bondadosos i atractius, les històries on surten bruixes dolentes aquestes solen ser dones. Exemples d’això els trobem a Cient un dàlmates, amb Cruela de Vil, la madrastra de la Ventafocs, la bruixa de la Blancaneus, la malvada l’Úrsula de la Sirenita,, entre d’altres.
Per a molta gent les famoses princeses Disney són les belles damisel·les que anhelen trobar el seu príncep blau i casar-se amb ell. Però per molta altra gent, aquestes princeses no són més que estereotips masclistes de dones que compleixen els cànons de bellesa estipulats per la societat en què vivim. S’ha de dir que al llarg de la història els personatges Disney femenins també han anat evolucionant, però no per això s’ha de deixar d’analitzar i entendre la imatge de la dona que han donat aquestes pel·lícules. És paradoxal el fet que la factoria Disney sempre prediqui la típica frase de la bellesa està a l’interior, però que desprès la gran majoria de les protagonistes d’aquesta productora siguin maques i atractives amb cossos prims i esculturals.

Com he dit abans la societat canvia, i també el que està acceptat com a políticament correcte, aquest canvi de mentalitat poc o molt també va afectar a Disney en el seu moment. A continuació hi ha la descripció d’algunes de les famoses princeses Disney.
Blancaneus (1937) reflecteix el prototip de noia que es cuida de les labors de la casa, recull flors i parla amb els animals. És la dolçor i la tendresa personificada. Quan arriba a la casa dels set nans desprès d’una nit horrible passant por, el primer que fa és posar-se a netejar la casa i a fer una sopa calenta. Aquest personatge mostra una imatge i mentalitat molt conservadora del paper de la dona.
La ventafocs (1950) té una línia molt similar a la Blancaneus, la noia és maltractada constantment per la madrastra i les germanastres i tot i que n’és conscient continua sent amable amb elles.
Ariel, la jove princesa de La Sirenita (1989) va trencar una mica amb el que s’havia fet anteriorment. Ja que és el primer personatge femení que agafa el control de la seva pròpia vida. Desafia tot el que té al voltant per aconseguir el noi del qual s’ha enamorat, el seu príncep blau. En principi és una noia valenta i lluitadora, però finalment és una altra vegada el noi el que l’acaba rescatant. No s’ha de perdre de vista que si analitzem fredament la història Ariel renuncia a ella mateixa per poder estar amb el noi, tot i que aquesta visió és subjectiva i cadascú ho pot veure d’una manera diferent. Físicament aquesta princesa va ser una revolució ja que va amb sostenidors tota la pel·lícula i és molt sensual. Però tot i així encara hi ha referències masclistes quan Úrsula li diu que quan estigui al món humà és preferible que no parli.
La Bella de la pel·lícula la Bella i la Bestia (1991) visualment fa un retrocés, ja que no és tan provocativa i sensual com Ariel tot i la transformació que fa al final amb el famós vestit groc. A més a més rebutja el fort i musculós Gaston, el jove més desitjat del poble, però ella està més interessada en la cultura i aprendre llegint que no pas en sortir amb Gaston. Més endavant té la suficient valentia d’anar a buscar el seu pare tota sola i quan el troba accedeix a quedar-se amb la Bèstia per poder salvar el seu pare. Aquest personatge dona vida a un altre tipus de dona, menys dèbil i amb caràcter. Finalment veu coses bones en la Bèstia i ens acaba transmeten la paradoxa que he comentat anteriorment, de la bellesa està a l’interior, però màgicament l Bèstia es torn a transforma amb un humà, el que havia estat un príncep blau.
Jazmin, la jove princesa d’Aladín (1992) torna a ser imponent visualment, torna la sensualitat amb la vestimenta. Aquesta noia tot i necessitar Aladdin en moltes ocasions també desafia el seu voltant i la seva cultura quan diu que vol casar-se per amor i no perquè toca. Tot i així s’hi continuen apreciant trets masclistes.
Amb Mulan (1998) tot i que m’he saltat unes quantes és un personatge significatiu, perquè es fa passar per un home per tenir el mateix dret a poder anar a la guerra, i acaba demostrant que és tant vàlida ells com qualsevol home.

És cert que per la imatge de la dona realment va ser molt positiu, però tampoc cal perdre el món de vista, estem a l’any 1998 i la transformació de la dona ja feia anys que anava.Podriem dir que més o menys l’evolució de les princeses (en falten moltes), han anat “evolucionant” d’una manera més o menys paral·lela a la del món real, tot i que realment s’haguessin pogut començar a trencar tòpics abans, i més sabent el gran poder de la indústria cinematogràfica. He volgut prestar més atenció amb aquestes princeses perquè actualment serveixen de promoció per aquesta gran indústria, les famoses “Princesas Disney” les quals tenen molt d’èxit i totes les nens les volen, però penso que també s’ha de ser una mica conscient del que signifiquen. Amb això no vull dir que totes les nenes que vulguin tenir una princesa el seu objectiu a la vida sigui trobar un príncep blau i casar-se amb ell. No s’ha de perdre de vista que és fantasia, però s’ha de vigilar amb el que es transmet als més petits, ja que a diferència dels més grans no tenen la capacitat de captar-ho tot.

Marta Cortina

MONSTRUOSO (Cloverfield)

Título original: Cloverfield
Año: 2008
País: EEUU
Duración: 85 minutos
Director: Matt Reeves
Guión: Drew Goddard
BSO: no tiene
Reparto: Michael Stahl-David, Mike Vogel, Jessica Lucas, Lizzy Caplan, Odette Yustman, T.J. Miller, Margot Farley, Theo Rossi
Productora: Bad Robot (JJ ABrams)
Distribuidora: Paramount
Web oficial: http://www.cloverfieldmovie.com/intl/es/

Tras el bombo y platillo que la Paramout ha dado a este film, ya podemos valorar el resultado, que es ciertamente decepcionante. Llevar a cabo una campaña viral de tal magnitud para crear semejante expectación en el público comporta este riesgo. Y de crear expectación JJ Abrams, productor del film y alma máter de la serie Perdidos, sabe un rato.


La definición perfecta de esta película es una mezcla entre Godzilla y El proyecto de la bruja de Blair, por lo que no ofrece nada novedoso. Unos jóvenes celebran una fiesta de despedida para un amigo que se marcha a Japón en un apartamento neoyorquino cuando la ciudad es atacada por un gigantesco monstruo. La película nos muestra su aventura por sobrevivir a través de la cinta que grabaron los protagonistas, que en teoría ha sido encontrada por los militares tras la catástrofe.

Grabada íntegramente con una cámara casera de alta definición, marea hasta la saciedad, debido al temblor del zoom digital y de los contínuos desenfoques. Se filman incluso los momentos de desesperada carrera cámara en mano, con lo que se consigue totalmente esa apariencia casera pretendida. Los planos son largos y los movimientos de cámara más que bruscos. El problema de esto es que requiere un público acostumbrado a este tipo de productos, que no acaban de cuajar y que tampoco son novedosos (hace poco se estrenó un ejemplo patrio, REC). Han sido muchas las salas que han puesto carteles de aviso en la puerta para advertir al espectador. Supongo que el objetivo de utilizar este formato de grabación es meternos en la trama como si fuéramos uno más del grupo, mostrarnos cómo se sienten los personajes. Pero para eso hace falta algo más.

Los primeros veinte minutos sirven para presentarnos a los protagonistas y sus relaciones, pero no se consigue provocar en el espectador esa empatía con ellos que de verdad nos haría partícipes de su desesperación por sobrevivir. En ningún momento te hace pensar algo así como:¿te imaginas que pasara aquí, a nosotros? Se cae en el tópico de la lucha por el amor pero no se explota eficazmente. El protagonista arrastra a los demás a buscar a su amada, que está malherida. En su camino, muestran la devastación de la ciudad y se meten en mitad de un ataque militar al “bicharraco en cuestión”, al que solo vemos de refilón en un intento por crear una tensión que no llega. La intervención de los militares es uno de los momentos estrella por sus altas dosis de fuego y la cercanía del peligro.

Quizás los inconvenientes de la filmación cámara en mano podrían haberse compensado explotando el dramatismo de la situación de los personajes, pero todo ocurre tan rápido que pierde credibilidad. El espectador probablemente se planteará al verla cómo es posible que una chica que ha sido medio aplastada por el techo de su casa y tiene una vara atravesándole el pecho puede ponerse a correr como un atleta en cuestión de un par de minutos. Las actuaciones son correctas, pero quizás el guión sea un poco pobre, así que las carencias de la parte estética no se ven ni mucho menos compensadas por el hilo argumental ni por los diálogos, ambos bastante previsibles.

La verdad es que este film es una prueba más de que el cine está cambiando, al menos en las formas aunque no en los contenidos, y que es un arte que sabe adaptarse a los tiempos. Y hubiese sido un buen intento de innovar si se hubiera intentado fabricar un nuevo tipo de película de ficción o terror en lugar de hacer un cóctel con fórmulas totalmente dispares que han triunfado anteriormente en taquilla. Desde luego, Monstruoso ha reventado la taquilla, pero no se puede medir la recaudación, sino la opinión del público. Se baraja hacer la segunda parte, pero probablemente más de uno se lo pensará antes de ir a verla, por mucho que la promocionen. Ya me lo decía mi madre, que a veces mezclar no es bueno.

Trailer de la película (hay que tener en cuenta que el montaje del trailer no tiene nada que ver con el de la película, en la que hay pocos cortes)

Patricia

Juno, la jove captivadora

Juno és la jove de 16 anys embarassada que ha captivat al públic i ha conquistat la nominació als Òscar, i l’Òscar en el cas del millor guió original. La nova comèdia juvenil “indie” que han catalogat de “intel·ligent, divertida, emocionant, brillant i inesperada” no s’allunya massa de les típiques comèdies per adolescents americanes com Diez razones para odiarte (Gil Jungert, 1999) – amb la mateixa postura de la jove que no segueix els estereotips de la gent de la seva edat-, on l’amor triomfa per sobre de tot desprès de mil impediments fins a arribar al punt culminant de trobament entre el jove i la jove. Tot i que en el cas de Juno (Jason Reitman, 2007) el guió sigui més elaborat i hi incloguin una problemàtica social (l’embaràs prematur), l’essència i la finalitat és la mateixa.
La trama, que gira entorn de l’embaràs de la jove Juno en la seva primera relació sexual, és transcendent, ja que és aquí on apareix un gran problema en la vida d’una jove de 16 anys. Però prendria una transcendència major si el fet de l’embaràs no quedés en segon pla, abandonat pel protagonisme de la jove, que ens mostra el seu món des del seu prisma, tot i que sembla difícil que una jove de 16 anys pugui parlar amb aquesta ironia, claredat i intel·ligència. L’embaràs només és important fins al punt que Juno decideix no avortar i donar el seu fill en adopció, un cop ho ha decidit, ja no transcendeix més enllà: no pensa en les conseqüències, en com li port perjudicar estar embarassada de cara a la societat, de cara a la seva vida habitual, ni es veu massa plasmat en el film, excepte en un cas que la conviden a una tarda de cine i no hi pot anar perquè ha d’anar al ginecòleg.
El que trobo a faltar en una pel·lícula com aquesta, que tracta uns temes com l’embaràs, l’avortament i l’adopció, és un plantejament de la responsabilitat de practicar relacions sexuals amb anticonceptius. La solució per un fill no desitjat no és l’avortament o l’adopció, sinó prendre mesures perquè ja no s’hagi de recórrer a aquestes situacions. En canvi, amb Juno, un jove amb poca educació sexual pot veure-hi en l’adopció una solució i pensi que no necessita precaucions perquè en el cas d’embaràs podrà solucionar-ho tot amb regalar nens al món. Aquest fet es veu exemplificat amb l’escena en que l’adolescent li explica als seus pares que està embarassada, els quals no li donen cap lliçó de moral i simplement li donen el vist i plau per dur a terme l’adopció. En el punt final del film, tampoc plasmen el trasbals psicològic que pot significar per una jove quedar-se embarassada i donar el seu fill en adopció. El tema de l’avortament queda descartat quasi des d’un principi i mostren la situació molt denigrant. Tenint en compte els valors que al llarg del temps han anat transmetent aquestes pel·lícules americanes per adolescents, el plantejament que l’avortament, en una societat controlada pels valors conservadors s’han posat la mateix nivell les festes universitàries i l’alcohol, amb un tema tant seriós com l’avortament.
Com és d’esperar, al final la jove Juno acaba amb l’amor que culmina amb tots els seu problemes.
Juno, tracta un tema mediàtic supèrfluament i de manera un tant còmica. Per tant, penso que no es pot catalogar com a comèdia o com a drama, sinó que és una barreja entre una cosa i altre i és aquest fet, segurament, el que ha enganxat a la major part del públic i ha fet que guanyi uns 74.400.000€, hagi aconseguit quatre nominacions als Òscar i un d’aquestes estatuetes per millor guió original, entre d’altres reconeixements. Sense deixar de banda, però, que els valors o ideals que transmet segurament podrien anar més enllà del que van, és una bona pel·lícula d’entreteniment, però que no transcendirà en un espectador, ni tan sols als més joves, que segurament tenen més coneixements d’anticonceptius i prevenció que els protagonistes de Juno.

LA MIRADA D’HENRI CARTIER-BRESSON

Henri Cartier-Bresson és, sense dubte, un dels fotògrafs més importants del segle passat, un buscador d’imatges indefinibles, tot un poeta que s’expressa a través de l’objectiu d’una càmera.

Aquesta mateixa tarda he tornat a visitar l’exposició que ofereix “La Fundació de l’Obra Social La Caixa” per tercer cop. És impressionant com cada una de les 133 fotografies de Cartier-Bresson absorbeix de tal manera, que resulta impossible deixar d’observar-la, d’imaginar el moment del “click”, sense poder entendre com, un mateix objectiu, pot haver captat l’instant precís de cada una de les escenes que mostra l’exposició.

Bresson deia que el secret era l’impuls espontani d’una atenció visual perpètua, personalment penso que ell tenia un do, un ull màgic per captar cada un dels segons que fan que totes les seves obres siguin tan increïbles. Un do que ell definia amb la frase “posar en el mateix eix de la mirada el cap, l’ull i el cor”, una perspectiva que ha fet de Cartier-Bresson tota una llegenda de la fotografia.

Es definia a ell mateix com un caçador, al que apassionava derrotar una presa, però al que no agradava devorar-la. Prémer el disparador, captar la foto, aquesta era la seva passió. No s’interessava pel resultat, no esperava cap tipus de reconeixement. Senzillesa i quotidianitat, són dos paraules que podrien definir-lo a ell, i a l’hora, a la seva obra. Però també la perfecció, l’art de transmetre infinites sensacions amb una sola imatge, de veure-hi a través del cap i del cor, un gest que permet captar la realitat per sorpresa. Va ser pioner del fotoperiodisme modern, impulsor de l'agència Magnum i creador del concepte “instant decisiu”, del qual la fotografia d'un home saltant un bassal darrera l'estació de Saint-Lazare a París, n'és l'exponent més cèlebre.

La distribució de les fotografies i la seva presentació dins l’exposició de La Caixa és perfecta. Les 133 imatges conformen un mosaic de l'evolució de l'artista al llarg de la seva dilatada carrera des de 1932 a 1979. Les fotos retraten paisatges, personatges anònims i coneguts, instants de la quotidianitat de diversos estats d'arreu del món com Mèxic, la Índia, França o Espanya i moments històrics com la incineració de Gandhi.

L’exposició de la Fundació Obra Social La Caixa és tot un regal a la ciutat de Tarragona, als amants de la fotografia, un recorregut de 133 il·lustracions que permeten a l’espectador mirar i emocionar-se davant la imperfecta bellesa del món captada per aquest extraordinari fotògraf.

Penso que la nostra ciutat passa desapercebuda per aquest tipus d’exposicions. On és l’exposició d’en Robert Capa que fa poc oferia la ciutat de Barcelona? O les moltes que es fan sobre cinema, pintura, escultura, etc. Tarragona porta molts segles estancada amb les “pedres romanes”, que tot i formar part de la història i ser un gran reclam per la ciutat, ofereixen molt poca alternativa cultural als tarragonins. Tenim un Museu d’Art Modern, el Tinglado 2 del Port, l’Antic Ajuntament, i diverses exposicions particulars com les de L’Obra Social la Caixa, però, en tenim prou? A la nostra ciutat hi falten més iniciatives obertes gratuïtament al públic com la de Cartier-Bresson, la qual ofereix visites guiades tres dies a la setmana, debats-tertúlies per a grups, tallers familiars, visites dinamitzades per grups escolars, etc.

Per més informació sobre l’exposició consultar:

http://obrasocial.lacaixa.es/

Aida Teston

The Bridge

El pasado lunes 25 de febrero acudí a la proyección y al posterior debate de este documental en el Centro Social y Cultural de la Fundación “la Caixa” de Tarragona. Lo encontré diferente y creo que puede ser de interés general, así que aquí os dejo mi crítica para ver si os animáis a verlo. Advertencia: Las imágenes son “durillas”.

The Bridge
Eric Steel
EUA, 2006, 93 min.

The Bridge, la última y polémica producción de Eric Steel. Un documental en el que podemos observar como 24 personas se suicidan desde el Golden Gate, en San Francisco, ciudad con el índice más elevado de suicidios. La producción del documental se mantuvo en secreto “para evitar que posibles suicidas aprovecharan las cámaras para inmortalizar su imagen” según apuntó Steel. Otro aspecto complicado fue conseguir los permisos para poder gravar en el puente, para conseguirlos el productor tuvo que mentir acerca del documental diciendo que pretendía gravar la naturaleza y todo lo “maravilloso” que ocurre alrededor del Golden Gate.

Presentado así puede parecer simplemente un documental morboso y poco interesante, pero el productor consigue transmitir los sentimientos de los seres más cercanos a las victimas e incluso llegamos a comprender sus duras vidas. Para ello el director intercala entre los suicidios entrevistas con familiares y amigos de las víctimas, en las que nos narran los momentos previos a esos suicidios. Estremece escuchar a los familiares de las víctimas hablar con tanta tranquilidad de esas muertes tan recientes.

La entrevista más interesante y que se sale de lo común (en el marco del documental) es la de un joven que “milagrosamente” salvó su vida tras saltar desde el puente. Un testimonio realmente sobrecogedor. El joven nos cuenta sus teorías sobre cómo se salvó, que si gracias a las botas que llevaba, que si una foca lo remolcó…en fin acaba confesando que desde su salto cree en Dios y que tras salvarse de esa caída a más de 120 Km/h no volverá a cometer actos de suicidio nunca más, aunque saltar puente abajo fue su tercer intento. Estremece oír los sentimientos y pensamientos que tiene justamente en el momento de saltar, dice que se sintió arrepentido pero, claro está que, ya no había marcha atrás. Desgraciadamente con este pensamiento coinciden todos los supervivientes de suicidios fallidos, en el momento de saltar su primer pensamiento es “no debí saltar”, según pudimos saber gracias a la explicación de Carmen Tejedor, psiquiatra especializada en suicidiologia de l’Hospital de San Pau de Barcelona en el debate posterior a la proyección del film.

Quizás todo lo que quiere transmitir el documental se podría haber resumido en tan solo 15 minutos de film, pero gracias a la espectacular fotografía que nos transmiten las vistas desde el puente y el juego del director intercalando entrevistas, testimonios, imágenes paisajísticas del Golden Gate y las estremecedoras imágenes de las personas pensando si van a saltar o no y finalmente su seguimiento desde el puente hasta que desaparecen en el agua, hacen que la más de hora y media de película sea toda igual de interesante, despertando continuamente el interés del espectador.

El mejor acierto del productor es conseguir encontrar el momento exacto en el que el público empieza a aburrirse de entrevistas y escenas paisajísticas, y allí intercalar un momento de tensión y agonía para el espectador con un suicidio. Aunque llega un punto en que uno llega incluso a acostumbrarse a ver como una persona decide acabar con su vida, estos momentos pasan de ser algo asombroso para convertirse en un simple seguido de saltos al vacio, pero incluso aquí Steel vuelve a acertar consiguiendo impactar hasta el último minuto, dejando el suicidio más impresionante para el final.

Aunque el film sea interesante y nos acerque a una realidad aún con ciertos tabús hoy en día, la polémica que se genera entorno a él es inevitable y no podemos negar la morbosidad de los suicidios, el documental sin esas imágenes no hubiese sido el mismo ni tampoco hubiera transcendido de la forma que lo ha hecho. No aseguro que todos los que vean el documental estén de acuerdo con él pero lo que sí es bien cierto es que no dejará indiferente a nadie generando preguntas muy diversas como: Es ético gravar a esas personas que por circunstancias adversas deciden acabar con sus vidas? En vez de gravar-los no se podría hacer algo para ayudarles? Es necesario llegar a gravar estas muertes para causar polémica y hacer que todos hablemos del tema?

Como aportación personal a “The Bridge” creo que hubiera sido más interesante mostrar también el making-off del rodaje, ver como luchan por conseguir los permisos, cómo reaccionan al ver que han registrado a una persona saltando del puente, y personalmente creo que sería curioso ver con qué cara van a entrevistar a las familias de las víctimas y sobretodo como les dicen que tienen gravado el suicidio de su hijo, hermano…

En fin un documental diferente, polémico y que no dejará indiferente a ningún espectador. Narraciones de historias sobre enfermedades mentales, sobre la soledad y la desesperación, la polémica está servida hasta el último segundo.

Aquí os dejo un adelanto del tráiler de la película para aquellos que aún no os haya convencido mi crítica. (El tráiler es sugerente a diferencia del documental que es explicito al 100%)

http://www.youtube.com/watch?v=8muNsj1oUpY

*Sabina*

LAS MUJERES DE VERDAD TIENEN CURVAS

Titulo original: Real women have curves
Dirección: Patricia Cardoso
Guión: George LaVoo y Josefina Lopez
Fotografía: Jim Renault
Música: Heitor Pereira
Montaje: Sloane Klevin
Interpretes: América Ferrera (Ana), Lupe Ontiveros (Carmen), Ingrid Oliu (Estela), George
López (Sr. Guzman), Brian Sites (Jimmy)
País: Estados Unidos
Año: 2002
Genero: Comedia /Drama
Duración: 90 minutos

Las mujeres de verdad tienen curvas narra la historia de Ana una adolescente mejicano-americana que vive con su familia en un barrio latinoamericano en el este de la ciudad de los Angeles. La joven de 18 años acaba de graduar-se en el instituto y ahora tiene que enfrentar-se a la realidad sociocultural de su familia para decidir sobre su futuro.

Ana sueña con ir a la Universidad, algo que sus padres no ven oportuno desde su mentalidad tradicional. La difícil etapa que atraviesa Ana, la mala relación que mantiene con su madre y las imposiciones de la realidad cultural en la que se ve inmersa, alientan sus ganas de cambiar de vida, de ir en busca de un futuro mejor, un futuro que esta a su alcance pero que se ve retenido por la lealtad que la joven siente hacia su familia.

El trabajo se amontona en el taller de costura de su hermana mayor, Estela, y se ve obligada a trabajar con esta y con su madre para ayudar-las a terminar un pedido de vestidos a tiempo, y así que el negocio no fracase. Ana se indigna ante el trabajo que requieren esos elegantes vestidos, vestidos que son para mujeres delgadas y con una vida muy distinta a la suya, y que luego son comprados por un precio ridículo en comparación con el que se vende en las tiendas. Durante este periodo Ana vive su primera historia de amor con un chico de su clase del instituto, Jimmy, con el que pierde su virginidad. Este acto reafirma a Ana en su postura, le ayuda a sentir-se más cerca de la mujer que quiere llegar a ser, lejos de las noción retrogradas y los estereotipos que su tradicional familia, en concreto su madre, intentan imponer-le.

A medida que pasa el tiempo Ana aprende a valorar el trabajo de su hermana en la fábrica y el talento que esta tiene. La chica, que poco a poco se va convirtiendo en una mujer, también aprende valorar-se a sí misma, así como a aceptar y estimar su apariencia física. La joven Ana enseña entonces a sus compañeras de la fábrica a querer sus cuerpos rellenos y a estar orgullosas de todo aquello que les hace ser ellas mismas.

Finalmente, Ana se da cuenta de que la mentalidad de su madre y la suya son demasiado dispares y que, por tanto, solo les queda la tolerancia mutua. Así pues, decide atender a sus deseos y seguir el camino que le llevara hacia el futuro que tanto anhela.

La historia de Ana es el reflejo de una realidad cotidiana. De la realidad los millones de hijos de inmigrantes latinos que viven en Estados Unidos y que se ven obligados a librar una batalla entre las dos realidades socioculturales que imperan en el entorno en el que han crecido.

Las mujeres de verdad tienen curvas es la Opera Prima de la directora colombiana Patricia Cardoso en la que podemos percibir una clara intención reivindicativa de los derechos de la mujer en contextos un tanto marginales. Detrás de esta intención se puede entrever el compromiso de la directora de romper con los estereotipos socioculturales en los que se ve envuelta la mujer en ciertas comunidades, así como en el propio cine, y el compromiso, también, de generar auto imágenes. Auto imágenes que muestran una realidad social que a menudo se ha visto marginada en la historia del cine por los estereotipos. Afortunadamente, estas imagenes van ocupando su lugar en el séptimo arte, aproximadamente desde la década de los cincuenta y sesenta.

Personalmente encuentro esta película como un ejemplo de lo que es el cine, a parte de ficción, es decir, un vehiculo de comunicación social que debe atiender las necesidades de todos y que sirva para reivindicar aquello que merece ser gritado al mundo, como la igualdad y los derechos de la mujer. Patricia Cardoso consigue representar esto de forma muy eficaz en este largometraje. Dejando de lado aspectos más sociologicos debo decir que es un verdadero placer ocupar 90 minutos de nuestra cotidianidad acercandonos a la cotidianidad que nos brinda Patricia Cardado en Las mujeres de verdad tienen curvas. A través de una trama realista, las imagenes se van configurando sin demasiadas peripecias pero con mucha dignidad. Planos descriptivos y planos narrativos, predominantemente, nos van guiando de forma lineal hacia la comprensión de un todo con un ritmo lento pero sin pausas que nos empuja a seguir la historia de Ana con las emociones que esta merece. Impotencia; contradicción de valores y deseos; superación; autoestima, y justicia, son los ingredientes que, en su justa medida, consiguen dejarnos un agradable sabor de boca.

_

No se trata de una gran película a nivel técnico o narrativo, se trata de una buena película a estos niveles, por su acertada simplicidad, y de una buena película a nivel “moral” por los justos valores que intenta, y consigue, transmitir, haciendo sentir a cualquier mujer como se merece, ni más ni menos, consciente y segura de su valor, sus derechos y de sus posibilidades.

Tania

Ver TRAILER:

http://es.youtube.com/watch?v=maIWHDfJ3SU