Juno és la jove de 16 anys embarassada que ha captivat al públic i ha conquistat la nominació als Òscar, i l’Òscar en el cas del millor guió original. La nova comèdia juvenil “indie” que han catalogat de “intel·ligent, divertida, emocionant, brillant i inesperada” no s’allunya massa de les típiques comèdies per adolescents americanes com Diez razones para odiarte (Gil Jungert, 1999) – amb la mateixa postura de la jove que no segueix els estereotips de la gent de la seva edat-, on l’amor triomfa per sobre de tot desprès de mil impediments fins a arribar al punt culminant de trobament entre el jove i la jove. Tot i que en el cas de Juno (Jason Reitman, 2007) el guió sigui més elaborat i hi incloguin una problemàtica social (l’embaràs prematur), l’essència i la finalitat és la mateixa.
La trama, que gira entorn de l’embaràs de la jove Juno en la seva primera relació sexual, és transcendent, ja que és aquí on apareix un gran problema en la vida d’una jove de 16 anys. Però prendria una transcendència major si el fet de l’embaràs no quedés en segon pla, abandonat pel protagonisme de la jove, que ens mostra el seu món des del seu prisma, tot i que sembla difícil que una jove de 16 anys pugui parlar amb aquesta ironia, claredat i intel·ligència. L’embaràs només és important fins al punt que Juno decideix no avortar i donar el seu fill en adopció, un cop ho ha decidit, ja no transcendeix més enllà: no pensa en les conseqüències, en com li port perjudicar estar embarassada de cara a la societat, de cara a la seva vida habitual, ni es veu massa plasmat en el film, excepte en un cas que la conviden a una tarda de cine i no hi pot anar perquè ha d’anar al ginecòleg.
El que trobo a faltar en una pel·lícula com aquesta, que tracta uns temes com l’embaràs, l’avortament i l’adopció, és un plantejament de la responsabilitat de practicar relacions sexuals amb anticonceptius. La solució per un fill no desitjat no és l’avortament o l’adopció, sinó prendre mesures perquè ja no s’hagi de recórrer a aquestes situacions. En canvi, amb Juno, un jove amb poca educació sexual pot veure-hi en l’adopció una solució i pensi que no necessita precaucions perquè en el cas d’embaràs podrà solucionar-ho tot amb regalar nens al món. Aquest fet es veu exemplificat amb l’escena en que l’adolescent li explica als seus pares que està embarassada, els quals no li donen cap lliçó de moral i simplement li donen el vist i plau per dur a terme l’adopció. En el punt final del film, tampoc plasmen el trasbals psicològic que pot significar per una jove quedar-se embarassada i donar el seu fill en adopció. El tema de l’avortament queda descartat quasi des d’un principi i mostren la situació molt denigrant. Tenint en compte els valors que al llarg del temps han anat transmetent aquestes pel·lícules americanes per adolescents, el plantejament que l’avortament, en una societat controlada pels valors conservadors s’han posat la mateix nivell les festes universitàries i l’alcohol, amb un tema tant seriós com l’avortament.
Com és d’esperar, al final la jove Juno acaba amb l’amor que culmina amb tots els seu problemes.
Juno, tracta un tema mediàtic supèrfluament i de manera un tant còmica. Per tant, penso que no es pot catalogar com a comèdia o com a drama, sinó que és una barreja entre una cosa i altre i és aquest fet, segurament, el que ha enganxat a la major part del públic i ha fet que guanyi uns 74.400.000€, hagi aconseguit quatre nominacions als Òscar i un d’aquestes estatuetes per millor guió original, entre d’altres reconeixements. Sense deixar de banda, però, que els valors o ideals que transmet segurament podrien anar més enllà del que van, és una bona pel·lícula d’entreteniment, però que no transcendirà en un espectador, ni tan sols als més joves, que segurament tenen més coneixements d’anticonceptius i prevenció que els protagonistes de Juno.
La trama, que gira entorn de l’embaràs de la jove Juno en la seva primera relació sexual, és transcendent, ja que és aquí on apareix un gran problema en la vida d’una jove de 16 anys. Però prendria una transcendència major si el fet de l’embaràs no quedés en segon pla, abandonat pel protagonisme de la jove, que ens mostra el seu món des del seu prisma, tot i que sembla difícil que una jove de 16 anys pugui parlar amb aquesta ironia, claredat i intel·ligència. L’embaràs només és important fins al punt que Juno decideix no avortar i donar el seu fill en adopció, un cop ho ha decidit, ja no transcendeix més enllà: no pensa en les conseqüències, en com li port perjudicar estar embarassada de cara a la societat, de cara a la seva vida habitual, ni es veu massa plasmat en el film, excepte en un cas que la conviden a una tarda de cine i no hi pot anar perquè ha d’anar al ginecòleg.
El que trobo a faltar en una pel·lícula com aquesta, que tracta uns temes com l’embaràs, l’avortament i l’adopció, és un plantejament de la responsabilitat de practicar relacions sexuals amb anticonceptius. La solució per un fill no desitjat no és l’avortament o l’adopció, sinó prendre mesures perquè ja no s’hagi de recórrer a aquestes situacions. En canvi, amb Juno, un jove amb poca educació sexual pot veure-hi en l’adopció una solució i pensi que no necessita precaucions perquè en el cas d’embaràs podrà solucionar-ho tot amb regalar nens al món. Aquest fet es veu exemplificat amb l’escena en que l’adolescent li explica als seus pares que està embarassada, els quals no li donen cap lliçó de moral i simplement li donen el vist i plau per dur a terme l’adopció. En el punt final del film, tampoc plasmen el trasbals psicològic que pot significar per una jove quedar-se embarassada i donar el seu fill en adopció. El tema de l’avortament queda descartat quasi des d’un principi i mostren la situació molt denigrant. Tenint en compte els valors que al llarg del temps han anat transmetent aquestes pel·lícules americanes per adolescents, el plantejament que l’avortament, en una societat controlada pels valors conservadors s’han posat la mateix nivell les festes universitàries i l’alcohol, amb un tema tant seriós com l’avortament.
Com és d’esperar, al final la jove Juno acaba amb l’amor que culmina amb tots els seu problemes.
Juno, tracta un tema mediàtic supèrfluament i de manera un tant còmica. Per tant, penso que no es pot catalogar com a comèdia o com a drama, sinó que és una barreja entre una cosa i altre i és aquest fet, segurament, el que ha enganxat a la major part del públic i ha fet que guanyi uns 74.400.000€, hagi aconseguit quatre nominacions als Òscar i un d’aquestes estatuetes per millor guió original, entre d’altres reconeixements. Sense deixar de banda, però, que els valors o ideals que transmet segurament podrien anar més enllà del que van, és una bona pel·lícula d’entreteniment, però que no transcendirà en un espectador, ni tan sols als més joves, que segurament tenen més coneixements d’anticonceptius i prevenció que els protagonistes de Juno.
No hay comentarios:
Publicar un comentario