TIM BURTON I JOHNNY DEEP TORNEN A TREBALLAR AMB TISORES

• TITOL ORIGINAL Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street
• ANY 2007
• DURADA 117 min.
• PAÍS EUA
• DIRECTOR Tim Burton
• GUIÓN John Logan (Obra: Stephen Sondheim, Christopher Bond, Hugh Wheeler)
• MÚSICA Stephen Sondheim
• FOTOGRAFÍA Dariusz Wolski
• REPARTIMENT Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Sacha Baron Cohen, Alan Rickman, Timothy Spall
• PRODUCTORA DreamWorks Pictures / Warner Bros. Pictures
• http://www.sweeneytoddmovie.com

Ja fa molts anys que Tim Burton i Johnny Deep treballen junts, el primer cop va ser a Eduardo Manostijeras, encarregada de mostrar al públic el gran equip que formaven aquest magnífic duet, deixant clar que Burton era el director amb més imaginació de la industria cinematogràfica i Deep un jove actor que arribaria molt lluny.
I així la gran connexió entre aquets dos personatges, considerats per alguns “extranys” però a la vegada “genis”, ha anat creixent, i ens ha donat veritables joies del cinema com Sleepy Hollow, Ed Wood o Eduardo Manostijeras.

En aquest últim film es tornen a unir per donar vida a la historia de Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street. Aquesta nova producció basada en la llegenda del segle XIX i en el famós musical de Broadway, relata l’historia de l’anglès Benjamin Barker, que darrere l’ofici de barber i sota el nom de Sweeney Todd, és un assassí en sèrie que s’amaga per cometre els més sagnants crims en una apagada i gris ciutat de Londres, amb la finalitat d’aconseguir la venjança contra aquells, que en un passat, el van empresonar injustament robant-li la seva “preciosa i angelical” esposa i la seva filla acabada de néixer. Sweeney Todd només es capaç de fixar-se en la venjança, la qual és plenament realitzada talls de navalla i brots de sang gelatinosa, deixant de banda tot el que l’envolta.

Tot i la gran recreació visual creada per Burton, una excel·lent fotografia que mostra, una vegada més, les típiques imatges de tenebra d’aquest magnífic director i la notable interpretació dels actors, el film deixa molt a desitjar. I es que realment aquest gran director està perdent aquella força que el caracteritzava en les seves primeres pel·lícules, Burton es limita a mostrar els fets que transcorren en una història totalment plana, recarregada d’escenes musicals que avorreixen per moments i un Johnny Deep que interpreta a un barber que comença essent un home amargat, continua essent un home amargat y acaba essent un home amargat.

Tot i que personalment no m’ha desagradat, penso que si algú havia de dirigir aquest film havia de ser Tim Burton, i que l’estètica gòtica és realment fidel a les característiques de les anteriors, he de dir que el guió no transmet absolutament res a l’espectador, no crea una reflexió interna ni juga amb l’emoció del públic com va fer amb Big Fish per exemple. La fidelitat de Burton a la història real pot ser-ne un dels motius principals, però encara així queda molt lluny del seu millor cine. En línies general podríem afirmar que Sweeney Todd és una bona pel·lícula, una bona recomanació per entretenir al gran públic, però no als amants i seguidors de les obres de Burton. Deixant de banda tots els seus premis i nominacions, a les excel·lents crítiques que ha rebut per part de la premsa i a la sisena col·laboració entre Deep i Burton que fa que contingui tots els ingredients per convertir-se en un nou clàssic, hi ha alguna cosa que no acaba de quallar, fet que podríem atribuir a les gairebé dues hores de durada i al guió. Un guió, que com ja he dit, resulta totalment pla i amb un final previsible i precipitat.

En quant a la banda sonora he trobat a faltar moltíssim al gran Danny Elfman, compositor de moltes de les obres de Burton, la música del qual destaca per si sola, compenetrant a la perfecció les màgiques escenes del director i fent que resultin realment fascinants.

La interpretació musical dels actors principals, no professionals en aquest gènere però notablement aconseguida, es veu reforçada per les increïbles veus dels secundaris, com és el cas de Jayne Wisener (Johanna) o Edward Sanders (Toby).

Per acabar, el millor d’aquest film és, sense dubte, l’excepcional i peculiar capacitat visual de Burton. El contrast del vermell de la sang sobre la grisor dels personatges atrapats en un món fosc, un món que sembla haver-se apagat després la traïció del jutge Turpin a Benjamin Barker. De la fosca ironia de l’escena dels assassinats del barber a ritme d’una dolça melodia, o el fet de que la carn dels rics serveixi per alimentar als pobres, etc. Remarcar també el magistral pla final dels dos amants units per la pròpia sang, que fa que aquest nou film de Burton sigui una bona obra, un musical violent i salvatge, pausat a nivell extern però que mostra constantment aquesta dualitat entre la bellesa i lo macabre d’una manera impecable.

Aida