Fantasia estereotipada

Alguns més que altres podríem dir que les pel·lícules de Disney ens han acompanyat al llarg de la infància.
Quan ets petit i veus aquestes adaptacions de contes a la gran pantalla no arribes a percebre la quantitat de valors i maneres de viure que et transmeten aquests films, perquè ets un nen i normalment et quedes amb la part més superficial del que veus.
És evident que un nen no farà un anàlisi del paper dels personatges protagonistes i el què volen dir, però que sigui un nen no vol dir que sigui tonto i no se’n adoni de segons què. A un altre nivell sí que capten coses i és per aquest motiu que s’ha d’anar en compte amb els conceptes i valors que transmeten les pel·lícules infantils, ja que quan un infant mira segons què es pot emmirallar en personatges que no són precisament un model a seguir.

Els contes no deixen de formar part de la cultura tradicional i per tant són un reflex dels valors socials de l’època en que han estat escrits.

Amb tota aquesta reflexió vull anar a parar a les produccions de la factoria Disney i els seus grans pilars animats, que han marcat a molts nens durant la seva etapa de creixement.
Moltes de les pel·lícules d’aquest monstre de producció cultural ens mostra valors, moltes vegades cruels i violents però amagat darrere d’una cara bonica o divertida. A vegades en les històries infantils hi ha missatges ocults on s’ensenya als nens els papers que han d’ocupar dins de la societat degut al sexe, l’edat, la condició social...
Els contes s’han d’entendre des d’una visió cultural, és a dir totes les històries estan contextualitzades en un lloc determinat amb una cultura i manera d’entendre la vida. Un exemple d’això el podem trobar a la pel·lícula d’Aladín. En una de les múltiples escenes musicals hi ha un fragment d’una cançó que diu: “cortale la mano al ladrón”, per entendre el context s’ha de saber que aquesta història està ambientada en una cultura determinada i que un nen pot captar el missatge tergiversat.

En general els personatges Disney estan molt estereotipats, els prínceps blaus sempre són bondadosos i atractius, les històries on surten bruixes dolentes aquestes solen ser dones. Exemples d’això els trobem a Cient un dàlmates, amb Cruela de Vil, la madrastra de la Ventafocs, la bruixa de la Blancaneus, la malvada l’Úrsula de la Sirenita,, entre d’altres.
Per a molta gent les famoses princeses Disney són les belles damisel·les que anhelen trobar el seu príncep blau i casar-se amb ell. Però per molta altra gent, aquestes princeses no són més que estereotips masclistes de dones que compleixen els cànons de bellesa estipulats per la societat en què vivim. S’ha de dir que al llarg de la història els personatges Disney femenins també han anat evolucionant, però no per això s’ha de deixar d’analitzar i entendre la imatge de la dona que han donat aquestes pel·lícules. És paradoxal el fet que la factoria Disney sempre prediqui la típica frase de la bellesa està a l’interior, però que desprès la gran majoria de les protagonistes d’aquesta productora siguin maques i atractives amb cossos prims i esculturals.

Com he dit abans la societat canvia, i també el que està acceptat com a políticament correcte, aquest canvi de mentalitat poc o molt també va afectar a Disney en el seu moment. A continuació hi ha la descripció d’algunes de les famoses princeses Disney.
Blancaneus (1937) reflecteix el prototip de noia que es cuida de les labors de la casa, recull flors i parla amb els animals. És la dolçor i la tendresa personificada. Quan arriba a la casa dels set nans desprès d’una nit horrible passant por, el primer que fa és posar-se a netejar la casa i a fer una sopa calenta. Aquest personatge mostra una imatge i mentalitat molt conservadora del paper de la dona.
La ventafocs (1950) té una línia molt similar a la Blancaneus, la noia és maltractada constantment per la madrastra i les germanastres i tot i que n’és conscient continua sent amable amb elles.
Ariel, la jove princesa de La Sirenita (1989) va trencar una mica amb el que s’havia fet anteriorment. Ja que és el primer personatge femení que agafa el control de la seva pròpia vida. Desafia tot el que té al voltant per aconseguir el noi del qual s’ha enamorat, el seu príncep blau. En principi és una noia valenta i lluitadora, però finalment és una altra vegada el noi el que l’acaba rescatant. No s’ha de perdre de vista que si analitzem fredament la història Ariel renuncia a ella mateixa per poder estar amb el noi, tot i que aquesta visió és subjectiva i cadascú ho pot veure d’una manera diferent. Físicament aquesta princesa va ser una revolució ja que va amb sostenidors tota la pel·lícula i és molt sensual. Però tot i així encara hi ha referències masclistes quan Úrsula li diu que quan estigui al món humà és preferible que no parli.
La Bella de la pel·lícula la Bella i la Bestia (1991) visualment fa un retrocés, ja que no és tan provocativa i sensual com Ariel tot i la transformació que fa al final amb el famós vestit groc. A més a més rebutja el fort i musculós Gaston, el jove més desitjat del poble, però ella està més interessada en la cultura i aprendre llegint que no pas en sortir amb Gaston. Més endavant té la suficient valentia d’anar a buscar el seu pare tota sola i quan el troba accedeix a quedar-se amb la Bèstia per poder salvar el seu pare. Aquest personatge dona vida a un altre tipus de dona, menys dèbil i amb caràcter. Finalment veu coses bones en la Bèstia i ens acaba transmeten la paradoxa que he comentat anteriorment, de la bellesa està a l’interior, però màgicament l Bèstia es torn a transforma amb un humà, el que havia estat un príncep blau.
Jazmin, la jove princesa d’Aladín (1992) torna a ser imponent visualment, torna la sensualitat amb la vestimenta. Aquesta noia tot i necessitar Aladdin en moltes ocasions també desafia el seu voltant i la seva cultura quan diu que vol casar-se per amor i no perquè toca. Tot i així s’hi continuen apreciant trets masclistes.
Amb Mulan (1998) tot i que m’he saltat unes quantes és un personatge significatiu, perquè es fa passar per un home per tenir el mateix dret a poder anar a la guerra, i acaba demostrant que és tant vàlida ells com qualsevol home.

És cert que per la imatge de la dona realment va ser molt positiu, però tampoc cal perdre el món de vista, estem a l’any 1998 i la transformació de la dona ja feia anys que anava.Podriem dir que més o menys l’evolució de les princeses (en falten moltes), han anat “evolucionant” d’una manera més o menys paral·lela a la del món real, tot i que realment s’haguessin pogut començar a trencar tòpics abans, i més sabent el gran poder de la indústria cinematogràfica. He volgut prestar més atenció amb aquestes princeses perquè actualment serveixen de promoció per aquesta gran indústria, les famoses “Princesas Disney” les quals tenen molt d’èxit i totes les nens les volen, però penso que també s’ha de ser una mica conscient del que signifiquen. Amb això no vull dir que totes les nenes que vulguin tenir una princesa el seu objectiu a la vida sigui trobar un príncep blau i casar-se amb ell. No s’ha de perdre de vista que és fantasia, però s’ha de vigilar amb el que es transmet als més petits, ja que a diferència dels més grans no tenen la capacitat de captar-ho tot.

Marta Cortina