Cobardes, l’última pel·lícula de José Corbacho i Juan Cruz que amb Tapas ja ens van mostrar la capacitat per plasmar la societat que ens envolta, amb pors, amargures i tendreses, amb Cobardes ho han fet des d’una problemàtica juvenil, com és el bulling (o popularment conegut com assetjament escolar), mostrant la por i la impotència no n
omés dels que viuen la problemàtica sinó de les pors i incerteses que vivim en el nostre dia a dia.
Cobardes explica la història d’en Gabi, que té por d’anar a l’institut perquè un company seu, en Guille, i els seus amics, li fan la vida impossible. Aquest nou film dóna a conèixer una problemàtica que sovint és amagada, per la mateixa por que hi ha darrera de tot això: les inseguretats, les frustracions; que al llarg de la vida, tant els personatges com persones en la vida real, han de solucionar per tirar endavant.
Corbacho i Cruz comencen la pel·lícula ambientant-ho només com un problema escolar, que a la llarga es va extrapolant a les seves respectives famílies i posteriorment a la societat en la que actualment vivim, tenint com a escenari l’ambient docent, tant de la institució educativa com des de l’arrel de les pròpies famílies. El comportament dels protagonistes, no és res més que la plasmació del que veuen a casa, un comportament responsabilitat d’uns pares que, en el cas de la pel·lícula (i extrapolable, per desgràcia, cada cop més a la vida real) deixen l’educació dels seus fills, en major part, en mans del sistema educatiu sense adonar-se’n que on comença l’educació és a casa. I, com es mostra en el film, des de la visió dels professors, desprès pretenen que els mateixos docents els hi “arreglin” uns fills dels quals només s’hi han preocupat a mitja jornada, on arreglen les coses castigant-los sense donar lliçons de moral, no s’involucren en la tasca educativa i els professors se senten, cada cop més, més policies que educadors. Aquestes fets es veuen plasmats per imatges que no només tenen a veure amb l’assetjament d’en Guille cap a en Gabi, sinó que mostren aquesta realitat escolar a través de la mirada de professors que es veuen frustrats perquè per molt o poc que facin, l’educació comença a casa.
Aquesta impotència i por que comença per en Gabi es va estenent a tots els personatges, on tots en poc o gran mesura se senten així, i que a causa de la incomunicació es va agreujant: en Gabi té por de l’institut i d’en Guille, el pare del Gabi té por de perdre la feina i té por de les “bronques” amb el seu cap, la mare d’en Gabi pateix pel seu fill i perquè a causa dels problemes que ell pugui tenir, no es desestabilitzi la situació familiar, la germana d’en Gabi té por als segrestadors que
han raptat al seu nino preferit, en Guille té por de defraudar al seu pare, el pare d’en Guille té por al poder que l’envolta i que de vegades no sap com controlar i la mare d’en Guille té por de no conèixer el seu fill, ja que sempre ha adoptat una posició despreocupant deixant-lo en mans de la mainadera i prioritzant els valors materials, fins que se’n adona que ni ella mateixa el coneix i mantenen una relació massa freda, poc característica entre pares i fills.
El personatge de Silveiro, l’amo de la pizzeria on la família del Gabi va sempre a sopar, no sembla important, però agafa un paper significatiu al ser l’únic positivista de la pel·lícula que dóna forces a en Gabi per enfrontar-se als seus temors, ja que sembla que ell no tingui por de res. Però tot i que la seva vida de pizzer s’acaba enfonsant quan fuig perquè la policia l’està buscant per mafiós, en Gabi l’encobreix perquè sap que tot i ser un traficant és l’únic que ha lluitat per vèncer els seus temors i ha fet el que realment el fa feliç: viure a La Havana.
En el repertori de personatges hi podem trobar el primer paper dramàtic de Paz Padilla, coneguda pels seus personatges humorístics en televisió, teatre i cine. Aquest nou paper demostra que Paz Padilla pot dur a terme altres registres, i així sortit de l’encasellament que durant tant de temps l’ha acompanyat, agafant un altre repertori, que borda. El jove Eduardo Espinilla (que també el podem veure en la sèrie d’Antena3, El Internado), en el paper de Guille, l’assetjador, mostra una jove i gran capacitat d’interpretació, ja que veiem el gir del seu personatge, que primer es presenta com el “cabecilla” de la classe convertint-se així en l’assetjador d’en Gabi i, posteriorment, ens mostra també les seves pors i inseguretats davant del seu pare i la capacitat de manipulació del seu personatge envers els esdeveniments que vol ocultar i pel que es vol fer passar, sobretot quan intenta fer-se passar per la víctima que no és, només és víctima de les expectatives que té el seu pare sobre ell; perquè la vertadera víctima oculta més les pors, com en Gabi.
Entre el repertori podem trobar, també, Lluís Homar, com a pare d’en Guille, Elvira Mínguez i Antonio de la Torre, com a pares d’en Gabi; que segueixen desenvolupant grans papers, amb gran capacitat de mutabilitat i de representar diversos personatges, on a Cobardes plasmen molt bé la realitat que intenten transmetre. Com a protagonista, finalment, tenim a Eduardo Garé, de Gabi, que amb la seva imatge innocent actua com a excel·lent víctima, duent en secret el seu tràngol.
Al final es gira la truita i passa a ser un “ojo por ojo, diente por diente”, a diferència del que es podia preveure, ja que tot semblava que desencadenaria en un final on es descobriria el vertader assetjador i tindria el seu càstig i aprendria la lliçó, i on fa callar la violència contra ell amb una amenaça. Aquesta manera dels directors de capgirar la història, en termes educatius, dirigit a joves (que es poden sentir identificats en un o altres personatges), es podria considerar poc pedagògica. Ensenya una manera d’actuar, l’amenaça i el “ojo por ojo”, que segurament no és la millor per solucionar les coses; però possiblement ha estat així perquè a través del film es plasma una realitat que succeeix a les escoles i instituts. Aquesta realitat és la manera en que es sociabilitzen els nens i joves, ara, i com ho faran posteriorment, d’adults, aplacant als més dèbils i després els dèbils fent-se forts per alhora “trepitjar” a altres més dèbils que ell, creixent, així amb “la llei del més fort”, amb una competitivitat cada cop major, per arribar a estar en un esglaó més alt, en un món amb cada cop més competidors.
El conjunt del film sembla una reflexió sobre l’educació en la societat en que vivim, tant en les escoles com a casa, i una lliçó pedagògica pels pares, perquè acceptin aquesta realitat, tot i que no la visquin, no la comparteixin i no es comportin igual; però coneguin la realitat dels nens i joves envers la societat i el sistema educatiu. Però com diu José Corbacho en una entrevista al programa El cinematògraf , d’UrBe TV, “no pretenen alliçonar a ningú, sinó posar un tema sobre la taula buscant la reflexió del públic”.
Ens trobem davant una pel·lícula realista on existeix un compromís per part dels directors, que adopten una posició crítica, i el productor, ja que va ser ell qui va encarregar a Corbacho i Cruz una pel·lícula amb aquesta temàtica que desprès aquests es van fer seva. Aquest compromís segurament és a causa de que no entenen el cine com un mer entreteniment o forma de voyeurisme, sinó que pretenen que a través de films com aquest (i l’anterior, Tapas) es desencadeni un debat social, “posar un tema sobre la taula”.
El realisme també el podem trobar en el context històric en el que es desenvolupa el film, ja que és una situació que dins la nostra societat podria (i té lloc) actualment. Cruz i Corbacho han fet de la realitat una història, fonaments neorrealistes però que no es pot considerar que segueixi aquesta teoria, ja que no prima del tot la història per sobre del discurs; hi ha un rerefons que la caracterització dels personatges i la incomunicació que hi ha entre ells, denoten la intencionalitat de mostrar la problemàtica.
Cobardes no ens mostra “el final feliç” que tots voldríem o esperaríem, sinó que, per la visió venjativa que estem acostumats a veure al cine, la reacció de venjança, però cap a un altre jove, ens sorprèn, perquè esperaríem que es tornès a en Guille o que es descobrís el problema, però no que la víctima fos un altre i en Gabi l’assetjador.
Alhora, la pel·lícula, juga amb les expectatives de l’espectador, fent-li creure que succeiran uns fets que desprès es contrarien: quan es mostren els indicis de que el protagonista és assetjat (quan la mare d’en Guille troba els vídeos del seu fill, quan queda gravada una de les pallisses, quan el Silverio ho descobreix, etc.), on esperem que la veritat surti a la llum i es trenquen totes les expectatives al no ser així, no creiem en la veritat realista que s’amaga darrera tot això i que a la pel·lícula sí que plasmen, on vertaderament les víctimes porten la seva por en secret i les circumstàncies personals de cadascú sí que poden portar a adoptar la posició que finalment adopta en Gabi.
Cobardes és la història de la por en l’ésser humà, dins una societat com la nostra, on la por ens fa ser covards i no exterioritzar els nostres temors; i on les circumstàncies socials que ens envolten només fan que agreujar les nostres pors.
omés dels que viuen la problemàtica sinó de les pors i incerteses que vivim en el nostre dia a dia.Cobardes explica la història d’en Gabi, que té por d’anar a l’institut perquè un company seu, en Guille, i els seus amics, li fan la vida impossible. Aquest nou film dóna a conèixer una problemàtica que sovint és amagada, per la mateixa por que hi ha darrera de tot això: les inseguretats, les frustracions; que al llarg de la vida, tant els personatges com persones en la vida real, han de solucionar per tirar endavant.
Corbacho i Cruz comencen la pel·lícula ambientant-ho només com un problema escolar, que a la llarga es va extrapolant a les seves respectives famílies i posteriorment a la societat en la que actualment vivim, tenint com a escenari l’ambient docent, tant de la institució educativa com des de l’arrel de les pròpies famílies. El comportament dels protagonistes, no és res més que la plasmació del que veuen a casa, un comportament responsabilitat d’uns pares que, en el cas de la pel·lícula (i extrapolable, per desgràcia, cada cop més a la vida real) deixen l’educació dels seus fills, en major part, en mans del sistema educatiu sense adonar-se’n que on comença l’educació és a casa. I, com es mostra en el film, des de la visió dels professors, desprès pretenen que els mateixos docents els hi “arreglin” uns fills dels quals només s’hi han preocupat a mitja jornada, on arreglen les coses castigant-los sense donar lliçons de moral, no s’involucren en la tasca educativa i els professors se senten, cada cop més, més policies que educadors. Aquestes fets es veuen plasmats per imatges que no només tenen a veure amb l’assetjament d’en Guille cap a en Gabi, sinó que mostren aquesta realitat escolar a través de la mirada de professors que es veuen frustrats perquè per molt o poc que facin, l’educació comença a casa.
Aquesta impotència i por que comença per en Gabi es va estenent a tots els personatges, on tots en poc o gran mesura se senten així, i que a causa de la incomunicació es va agreujant: en Gabi té por de l’institut i d’en Guille, el pare del Gabi té por de perdre la feina i té por de les “bronques” amb el seu cap, la mare d’en Gabi pateix pel seu fill i perquè a causa dels problemes que ell pugui tenir, no es desestabilitzi la situació familiar, la germana d’en Gabi té por als segrestadors que
han raptat al seu nino preferit, en Guille té por de defraudar al seu pare, el pare d’en Guille té por al poder que l’envolta i que de vegades no sap com controlar i la mare d’en Guille té por de no conèixer el seu fill, ja que sempre ha adoptat una posició despreocupant deixant-lo en mans de la mainadera i prioritzant els valors materials, fins que se’n adona que ni ella mateixa el coneix i mantenen una relació massa freda, poc característica entre pares i fills.El personatge de Silveiro, l’amo de la pizzeria on la família del Gabi va sempre a sopar, no sembla important, però agafa un paper significatiu al ser l’únic positivista de la pel·lícula que dóna forces a en Gabi per enfrontar-se als seus temors, ja que sembla que ell no tingui por de res. Però tot i que la seva vida de pizzer s’acaba enfonsant quan fuig perquè la policia l’està buscant per mafiós, en Gabi l’encobreix perquè sap que tot i ser un traficant és l’únic que ha lluitat per vèncer els seus temors i ha fet el que realment el fa feliç: viure a La Havana.
En el repertori de personatges hi podem trobar el primer paper dramàtic de Paz Padilla, coneguda pels seus personatges humorístics en televisió, teatre i cine. Aquest nou paper demostra que Paz Padilla pot dur a terme altres registres, i així sortit de l’encasellament que durant tant de temps l’ha acompanyat, agafant un altre repertori, que borda. El jove Eduardo Espinilla (que també el podem veure en la sèrie d’Antena3, El Internado), en el paper de Guille, l’assetjador, mostra una jove i gran capacitat d’interpretació, ja que veiem el gir del seu personatge, que primer es presenta com el “cabecilla” de la classe convertint-se així en l’assetjador d’en Gabi i, posteriorment, ens mostra també les seves pors i inseguretats davant del seu pare i la capacitat de manipulació del seu personatge envers els esdeveniments que vol ocultar i pel que es vol fer passar, sobretot quan intenta fer-se passar per la víctima que no és, només és víctima de les expectatives que té el seu pare sobre ell; perquè la vertadera víctima oculta més les pors, com en Gabi.
Entre el repertori podem trobar, també, Lluís Homar, com a pare d’en Guille, Elvira Mínguez i Antonio de la Torre, com a pares d’en Gabi; que segueixen desenvolupant grans papers, amb gran capacitat de mutabilitat i de representar diversos personatges, on a Cobardes plasmen molt bé la realitat que intenten transmetre. Com a protagonista, finalment, tenim a Eduardo Garé, de Gabi, que amb la seva imatge innocent actua com a excel·lent víctima, duent en secret el seu tràngol.
Al final es gira la truita i passa a ser un “ojo por ojo, diente por diente”, a diferència del que es podia preveure, ja que tot semblava que desencadenaria en un final on es descobriria el vertader assetjador i tindria el seu càstig i aprendria la lliçó, i on fa callar la violència contra ell amb una amenaça. Aquesta manera dels directors de capgirar la història, en termes educatius, dirigit a joves (que es poden sentir identificats en un o altres personatges), es podria considerar poc pedagògica. Ensenya una manera d’actuar, l’amenaça i el “ojo por ojo”, que segurament no és la millor per solucionar les coses; però possiblement ha estat així perquè a través del film es plasma una realitat que succeeix a les escoles i instituts. Aquesta realitat és la manera en que es sociabilitzen els nens i joves, ara, i com ho faran posteriorment, d’adults, aplacant als més dèbils i després els dèbils fent-se forts per alhora “trepitjar” a altres més dèbils que ell, creixent, així amb “la llei del més fort”, amb una competitivitat cada cop major, per arribar a estar en un esglaó més alt, en un món amb cada cop més competidors.
El conjunt del film sembla una reflexió sobre l’educació en la societat en que vivim, tant en les escoles com a casa, i una lliçó pedagògica pels pares, perquè acceptin aquesta realitat, tot i que no la visquin, no la comparteixin i no es comportin igual; però coneguin la realitat dels nens i joves envers la societat i el sistema educatiu. Però com diu José Corbacho en una entrevista al programa El cinematògraf , d’UrBe TV, “no pretenen alliçonar a ningú, sinó posar un tema sobre la taula buscant la reflexió del públic”.
Ens trobem davant una pel·lícula realista on existeix un compromís per part dels directors, que adopten una posició crítica, i el productor, ja que va ser ell qui va encarregar a Corbacho i Cruz una pel·lícula amb aquesta temàtica que desprès aquests es van fer seva. Aquest compromís segurament és a causa de que no entenen el cine com un mer entreteniment o forma de voyeurisme, sinó que pretenen que a través de films com aquest (i l’anterior, Tapas) es desencadeni un debat social, “posar un tema sobre la taula”.
El realisme també el podem trobar en el context històric en el que es desenvolupa el film, ja que és una situació que dins la nostra societat podria (i té lloc) actualment. Cruz i Corbacho han fet de la realitat una història, fonaments neorrealistes però que no es pot considerar que segueixi aquesta teoria, ja que no prima del tot la història per sobre del discurs; hi ha un rerefons que la caracterització dels personatges i la incomunicació que hi ha entre ells, denoten la intencionalitat de mostrar la problemàtica.
Cobardes no ens mostra “el final feliç” que tots voldríem o esperaríem, sinó que, per la visió venjativa que estem acostumats a veure al cine, la reacció de venjança, però cap a un altre jove, ens sorprèn, perquè esperaríem que es tornès a en Guille o que es descobrís el problema, però no que la víctima fos un altre i en Gabi l’assetjador.
Alhora, la pel·lícula, juga amb les expectatives de l’espectador, fent-li creure que succeiran uns fets que desprès es contrarien: quan es mostren els indicis de que el protagonista és assetjat (quan la mare d’en Guille troba els vídeos del seu fill, quan queda gravada una de les pallisses, quan el Silverio ho descobreix, etc.), on esperem que la veritat surti a la llum i es trenquen totes les expectatives al no ser així, no creiem en la veritat realista que s’amaga darrera tot això i que a la pel·lícula sí que plasmen, on vertaderament les víctimes porten la seva por en secret i les circumstàncies personals de cadascú sí que poden portar a adoptar la posició que finalment adopta en Gabi.
Cobardes és la història de la por en l’ésser humà, dins una societat com la nostra, on la por ens fa ser covards i no exterioritzar els nostres temors; i on les circumstàncies socials que ens envolten només fan que agreujar les nostres pors.
Alba Cruells Roger
Per a més informació: http://www.cobardeslapelicula.com/
Per veure el tràiler a l’anterior web o a: http://es.youtube.com/watch?v=TUjY-KIYTJQ
Videoclip de la BSO, La excepción: http://es.youtube.com/watch?v=ZTamPWVQcms
Programa El cinematògraf, d’UrBe TV: http://es.youtube.com/watch?v=kgl4msuMfBA
No hay comentarios:
Publicar un comentario