Debat entorn "Bye bye Belgium", Miniput 2007

El passat 15 de desembre de 2007, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), va tenir lloc la 13ª edició del Miniput, aquest any anomenat “Una televisió de qualitat” .

El primer apartat, anomenat “Assumptes Familiars” es van fer dues projeccions Over my dead body, una sèrie-documental holandès sobre cinc joves malalts terminals i posteriorment My life as a child, una altra sèrie-documental sobre tres nens que el programa els hi havia proporcionat una càmera i ens mostraven la seva vida segons la seva perspectiva. En aquest apartat no hi va haver massa debat, ja que els temes estaven tractats prou acuradament com perquè no toquessin la morbositat i el terme “periodisme de qualitat” no es veia malmès per un producte que, segons tots els experts van estar d’acord, era, evidentment, un producte però que pretenia informar i no mostrar una visió d’aquests dos temes que fes mal bé la integritat ètica d’un bon periodista, que en alguns casos es veu trencat per les ganes de fer augmentar l’audímetre de les masses, l’audiència.

El segon apartat era “Decostruint la política”. D’aquest apartat només es va projectar el programa Bye bye Belgium, un programa de ficció-TV movie, de la RTBF de Bèlgica. Aquesta projecció fou transcendent pel posterior debat que va ocasionar. Bye bye Belgium es va emetre interrompent l’emissió en directe del magazine setmanal de notícies de la RTBF Front Page Questions, causant així més perplexitat per aquells que ho miraven, ja que van donar importància al fet tallant l’emissió que s’estava duent a terme en aquell moment. El programa va ser interromput per un butlletí especial de notícies, on el presentador afirmava que el Parlament Flamenc havia votat separar-se del regne de Bèlgica. Aquest programa va agafar més força a mesura que hi van anar apareixent diverses celebritats, polítics, artistes, i gent del carrer comentant el fet com si realment hagués succeït, ja que en principi no anuncien a cap lloc que és un simulacre, fins passats 34 minuts de l’emissió. Aquest moment històric creat humorísticament per la gent de la RTBF va durar 95 minuts ininterromputs de muntatge de ficció, on bona part de Bèlgica s’ho va creure, i va obtenir les quotes de pantalla més altes.
Aquesta producció, a part de mostrar un tema “escrupulós” de manera satírica, pretenia fer reflexionar al públic sobre la situació actual en que es troba la relació entre la vida política i els mitjans de comunicació, relació sovint molt estreta, ja que els mitjans de comunicació són els ens vehiculadors de les idees polítiques i aporten als ciutadans eines perquè creem la nostra opinió i puguem decidir, que és la base del nostre sistema polític: la democràcia. Tot i que alguns autors creuen que la política, o el sistema que defensen, imposen de manera indirecta, per la pressió de la societat, la seva manera de pensar.

Tornant al cas que ens ocupa, Bye bye Belgium plantejava el contrari: la influència que els mitjans poden tenir en el sistema de govern, ja que el que es digui, com es digui, o el que no es digui, els hi influeix directament. Penso que el que pretenia transmetre Bye, bye Belgium, no és ni una visió ni una altra, (tot i que les dues són en gran part, certes) sinó que es complementen: s’alimenten els uns als altres i no poden viure sense els uns als altres.

Desprès de la projecció, a la sala d’actes del CCCB es va traslladar la polèmica i es va iniciar el debat. En aquest hi van intervenir certes personalitats com en Xavier Coral (periodista dels telenotícies de TV3), Francesc Escribano (director de Televisió de Catalunya) o Josep Maria Carbonell (President del Consell de l’Audiovisual de Catalunya), entre d’altres. En el debat es van qüestionar els principis sobre els quals es fonamenta el programa i es va plantejar si era positiu o no per l’audiència tractar fets d’aquesta importància de manera satírica (o falsa amb ànims de ser satíric al descobrir l’engany) com ho feia el programa. La pregunta que potser va donar més de sí en el debat va ser que si seria possible imaginar-se un programa semblant a les nostres pantalles fet per professionals d’aquí. Per comentar-ho, a més dels esmentats anteriorment, van ser-hi convidats en Jordi Balló (professor de la Universditat Pompeu Fabra i director de màster en Documental de Creació de la mateixa universitat), el propi director del programa Bye bye Belgium, Philippe Dutilleul, Joan Rufas (sots director del programa Polònia, de TV3), i Bernat Joan (d’ERC).
Alguns convidats van donar la seva opinió, sobretot de TV3 o de TVE, els quals van afirmar que ells a Espanya (referent a la independència de Catalunya o el País Basc) no ho farien mai, ja que era enganyar al públic, perquè no era un programa d’humor sinó un muntatge, centrant-ho en un programa de telenotícies i alhora, els mateixos professionals perdrien la credibilitat que un telenotícies els hi dóna als seus professionals. El director, Philippe Dutilleul, va al·legar que “mentre els telespectadors fossin imbècils, ells els tractaria com a tal”, ja que conèixer que es tractava d’una farsa, segons ell “era tant senzill com canviar de canal i comprovar què hi feien en els altres”. Segurament, un programa com aquest tindria sentit en un altre context, no el de telenotícies, on confon molt als telespectadors i es poden arribar a creure tot el muntatge, i més tenint en compte que hi participaven polítics i caps d’estat importants.

L’al·legació del director de tractar a l’audiència com a imbècils, segurament fou causada per l’actual tendència a tractar-la així pel tipus de programes que consumim i que fem que elevin els seus audímetres i es “mengin” els programes de qualitat. Als inicis, la televisió la van trobar com un invent positiu, ja que adoctrinava al públic i els hi donava eines per, com s’ha comentat abans, tenir una opinió pròpia sobre la política i ajudar al públic a participar d’aquesta, dins de la democràcia. Però a la llarga, la televisió s’ha anat omplint de programes d’entreteniment, alguns dels quals, tenen uns valors darrera que segueixen adoctrinant al públic i uns altres són només pur entreteniment, sense fonaments pedagògics darrera.
La conclusió d’aquesta tendència televisiva actual seria, penso, que tots segueixen adoctrinant, però cada un d’ells d’una manera o altra, amb diferents ideologies, pensaments, tendències i ètica. Els mitjans de masses sí que adoctrinen però no perquè tinguis la teva pròpia manera de pensar, sinó perquè tinguis la seva forma de pensar, de manera que acaben manipulant. Actualment el tema del qual tractem és un gran debat: alguns creuen que la programació és purament d’entreteniment i no d’adoctrinament perquè el que necessiten els polítics i la societat capitalista en la que vivim és no pensar, no tenir opinió, no crear debat, per crear així uns ciutadans més mal·leables i fràgils a la opinió que volen que pensem.

De vegades, però, no és tant senzill, ja que, tenint en compte que bona par del públic el que volem és assentar-nos davant la televisió (o llegir una revista o veure una pel·lícula) per distreure’ns de la nostra vida rutinària, també tenim dret a desconnectar i a no pensar voluntàriament, perquè ens situem davant la televisió conscients que el que volem és desconnectar.
El que alimenta la televisió és la publicitat i reben més publicitat aquells programes amb més audiència, així doncs, les televisions es regeixen per l’audiència, ja que la publicitat els hi donen més diners i tenen més guanys. Els mitjans no només diverteixen, entretenen i informen, sinó que tenen una actuació didàctica, on inculquen valors, creences i codis de comportament. I, de vegades, per solventar el tema econòmic mitjançant la publicitat adquireixen una programació que atregui més a la necessitat de voyeurisme que tenim l’ésser humà (com els realities) i no tinguin en compte l’ètica o moralitat que volen transmetre al públic.

Aquesta propaganda sistemàtica fa que, sovint, els mitjans estiguin al servei de determinades elits perquè són les que tenen les empreses i que produeixen publicitat pels mitjans, que és del que es subvencionen. Aquest fet, en conseqüència, fa que augmentin les desigualtats de riqueses i poder cada cop més, ja que els pobres cada cop són més pobres i els rics són més rics. Aquest domini, sovint, està tant arrelat, que molts cops ni els propis periodistes se’n adonen de la realitat que plasmen, de vegades massa filtrada.

Referent al tema de la comunicació, és utilitzada, en el cas de Bye bye Belgium, per fer reflexionar al públic sobre la situació actual en que es troba la relació entre la vida política i els mitjans de comunicació.
Penso que el terme utilitzat com a títol d’aquest apartat, deconstrucció, està molt encertat, ja que es refereix a reconstruir una realitat a partir de processos històrics mostrant que allò evidentment no té perquè ser-ho, creant un fals-documental en forma de telenotícies.
En el debat, Dutilleul es va contradir, ja que va afirmar que considerava que l’audiència era ximpleta i que, per tant, no entenia com havien pogut creure el simulacre i més tard va afirmar que va fer aquest producte per aportar al públic una reflexió política; una certa contradicció si tenim en compte que l’audiència ximpleta només vol que se’ls entretingui i no se’ls adoctrini, no se’ls faci reflexionar. Potser per aquest motiu, per canviar una mica l’audiència i la tendència televisiva imperant sensacionalista i purament estètica, Dutilleul pretenia fer un programa per fer reflexionar a la gent, i no va posar fins al minut 34 que era un simulacre perquè sinó hagués perdut la gràcia i l’atenció que donava sense saber que era un simulacre, i d’aquesta manera la gent hi prestaria més atenció, i no canviarien de canal (ni tan sols per comprovar si era cert o no en altres cadenes; haurien d’estar contents de la fidelitat dels seus espectadors).


Alba Cruells Roger